Divendres
Cauen els règims a cop de piulada: el Twitter és la veu dels becs silenciats. Recordo aquell revelador proverbi xinès: ‘Una generació planta els arbres; una altra, n’aconsegueix les ombres’. Tants anys esperant… i les dictadures àrabs eren de cartró pedra! I encara que el pròxim Orient és un embolic de ca l’ample, s’enganyen els musulmans que s’emmirallen amb Turquia. En realitat, són els demòcrates els qui han fet baixar de la trona a Ben Ali i Mubàrak. I parlant d’anomalies (o paradoxes, si ho preferiu), si d’Egipte i Tunísia n’acabem fent unes democràcies liberals, Israel perdrà l’hegemonia d’estat democràtic en aquest racó de món -que no dorm mai tranquil!. O, dit d’una altra manera, no s’entendrà, llavors, la seva política sobre els territoris ocupats. I respecte a Líbia, algú li hauria de dir a l’estrafolari i tartamut d’en Gaddafi que es deixi de fer el milhomes. No cal. Però deixant els vestits passats de moda i el fet de quequejar a banda, sort que té els dies comptats: França (sempre França!) i el Regne Unit han decidit suplir la inacció de la Unió Europea. Per cert, trobo que és inadmissible l’abstenció d’Alemanya; i Brasil, també. Això no obstant, tot i que els del #noalaguerra compraran l’aforisme de Mann, que ‘la guerra és la sortida més covarda als problemes de pau’, apel·lo, personalment, a la cita de Cèsar, i que Kant va argüir, posteriorment, amb rudesa, que ‘sovint hem de fer la guerra perquè obtinguem la pau’. De totes maneres, xerrant amb el meu mestre A., va i em comenta que un amic seu, libi, ha mort, prop de Bengasi. Diu que va tornar al seu país per defensar a la seva família: els valents no se n’adonen de la mort, fins que moren. Ho lamento, proundament. L’abraço. Ens preguntem si el nostre procés d’independència no cobrarà mai cap vida. Malgrat tot, estem embogint?
Dissabte
Nit de licantropia i de bruixes que es pentinen. Amb la meva amiga R., veiem, des de la terrassa on parlem de tot i res, que al cementiri de Sinera hi ha llops invocant la lluna. És plena, com un pa de pagès. I grossa. Ens fascina. Embadalits, confabulem sobre qui no és un llunàtic. Sembrem el marro: ens encanta. La conversa acaba reconduint-se cap a nosaltres: qui dels dos és més patètic quan projecta coses que no té i que somia de nit i desitja de dia, impacientment. Guanyo jo. Hipòcrita. M’excuso amb aquell maleït proverbi àrab: ‘qui s’entesti en apedregar la lluna, no ho aconseguirà, però sabrà manejar la fona’. Dic maleït perquè és cert. Ingènua ella i càndid jo, ens fem un examen de consciència sobre amb què ens mentim; i al nostre país, si formes part del Govern de la Generalitat, mentir-te (mentir-nos!) és massa barat: dimitir és un caprici. Es veu que és de llunàtics assolir la Llicenciatura en Psicologia. I quants estudiants han tingut molts setembres sense vacances (m’incloc; per haver fet el burro…!) o, fins i tot, han hagut de treballar mentre estudiaven? Si pretens materialitzar uns objectius, cal complir amb els teus deures. No hem vist l’Honorable Joana Ortega al cementiri de Sinera, ni hem vist com es pentinava. I nosaltres, tot i flirtejar amb el satèl·lit, sort que no governem… tan sols udolem… AAAaaaauuuuuuuggghhh…! AAAaaaauuuuuuuggghhh…!
Diumenge
‘Van a fotre’ns’, diu el President Pujol, i l’àvia m’afirma que encara té futur, als seus 84 anys. Ni el primer, ni sobretot la segona, estan per hòsties, tot i ser octogenaris. Veig que els revolucionaris són ells; i nosaltres, els joves, fem el pendó. N’hi ha, però, que no: felicito els estudiants de la FNEC per l’acte a la Facultat de Dret de la UB; i, ben vist, congratulo, alhora, per igual, les pastilles que el metge va receptar a la dona amb més esperit jovial de casa meva. Delavigne, el poeta, és del parer que ‘en els moments de lucidesa, tots els bojos són sorprenents’. Per tant, si considerem que la bogeria és l’objecte del senderi, ‘experiència és el nom que donem a les nostres equivocacions’, segons Wilde. Quedem que rectificar és de savis, d’acord? President Pujol i estimada àvia, que si sabem -per fi!- que hi ha “10 milles per veure una bona armadura“, ara us encoratjo perquè no calleu i fileu més prim: sou imprescindibles. Vosaltres sí! Va, que cantarem, plegats, la “Flor groga“: ‘Que la por estaria allà però, potser, per variar, aprendríem a passar-la junts i no et veuria mai més explicant-me que bé estaves quan ho tenies, quan jo creia en tu’. Els Manel, com vosaltres, són joves i s’han fet grans. Guanyarem!
Dilluns
Em cauen a les mans les ‘Memòries’ d’Albert Speer. Arquitecte de façanes i maquillador d’estructures; i no viceversa. Sort en va tenir el nazisme d’aquest personatge. Poca broma amb aquest ministre d’Armament i Munició de l’Exèrcit en el III Reich. Ni va ser un nazi bo, ni algú rellevant, arquitectònicament parlant. La seva importància rau en què sintetitza la dinàmica interna del NSDAP. Si les llegim entre línies, en clau procedimental, podem estudiar-hi, gratuïtament, els apunts que es reparteixen a les classes d’ESADE. Només Speer pot vacil·lar a Goebbels, el millor publicista del segle XXI. Ho fa, fent una radiografia sobre com i quina ha de ser la gestió de la política perquè aquesta no sigui una simple qüestió de conveniència. S’hi combat la superficialitat dels discursos i com són de fallits els intents d’alguns comissaris polítics perquè Hitler no fóra un líder radicalment fet a la seva. Obcecacions, migdiades interrompudes i descendències piramidals mil·limetrades. Tot plegat, em sona. Les grans empreses, per petites que siguin, necessiten enginy, disciplina i temps perquè es jugui a llarg -en comptes que a curt- termini. Les extravagàncies del poder són part del meu hobby.
Dimarts
Bereno amb dos X. al Schilling del carrer Ferran del cap i casal. Una aigua amb gas, un trist cafè i un que no demana res; pobret. Parlem, civilitzadament. Això de l’independentisme és una religió sense un Déu definit i amb masses sacerdots per a interpretar les cartes de navegació de la nació. El dia a dia d’un independentista es podria reduir al clàssic partit de futbol. Des de la grada, els independentistes xiulen i escridassen els jugadors (els polítics) amb túniques blanques; talment com aquest vídeo dels Monty Phyton entre filòsofs grecs i alemanys. I el públic, encabritat, busca un àrbitre que no troba en el terreny de joc. Com deia, no hi ha una divinitat definida, però tothom sap, olora, que vindrà el Messies. O potser ja l’hem tingut? A propòsit, llegim, si us sembla, aquest nou llibre: ‘Jordi Pujol i els jueus’, de la periodista Anna Figuera. Som un poble jueu. El tenim entre nosaltres. Tranquilitzem-nos. Hem estat i serem.
