Haurien de caure moltes cares de vergonya

Una de les definicions de la paraula vergonya als diccionaris és: “Cosa que deshonra”. En un món global i en particular el que gira al voltant nostre, on tots els polítics diuen ser homes i dones d’una conducta honrada, poques cares de vergonya veiem caure. Perquè l’honradesa és una qualitat moral que davant als altres podem amagar, sense que sàpiguen el que fem i deixem de fer, però nosaltres sí que coneixem la nostra honradesa.
Amb tot, moltes vegades algunes conductes no massa honrades, no s’amaguen i es mostren de forma descarada, sense que els causants els hi caigui la cara de vergonya, sigui perquè ells mateixos o el suport dels seus, arriben a creure que el seu company de partit és impossible hagi fet coses deshonroses.

Una cara de vergonya que hauria de rodar per terra, és la del secretari general del PSC i junt amb la seva totes les cares dels que segueixen al partit, per arribar a la paradoxa de permetre últimament i massa sovint, que siguin convidats a participar en actes junt amb el PP i C's.
És el cas de la concentració que vol organitzar Àngel Hernández i el seu Moviment Cívic-O, a la Sagrada Família el dia 11 de setembre, contra el projecte independentista i on han convidat al PP, C's i el PSC. Independentment de si acceptarà la provocació o no (suposo que no hi aniran) és una vergonya que els posin al mateix sac dels unionistes i botiflers del PP i Ciutadans
La vergonya, no és que Àngel Hernández i el seu moviment, vulgui fer aquesta cadena a la Sagrada Família (ja que són ben lliures de fer-ho), sinó que el PSC hi sigui convidat.

El Sr. Hernández que potser no sap un borrall d’història, ha triat la Sagrada Família per ser un lloc conegut mundialment i així cridar l’atenció, però hauria de saber que l’arquitecte Antoni Gaudí, era contrari a tot allò que ell predica i vol inculcar a tots els seus seguidors.
En moltes de les seves obres hi apareixen les quatre barres de la senyera (sort que no van haver d’aguantar una “Plans de Lluna” d’aquell temps, altrament moltes obres de Gaudí haguessin anat a terra). També faig saber al Sr. Hernàndez, que Antoni Gaudí donà suport al moviment independentista i a tot moviment catalanista d’aquell temps; com també que l’11 de setembre del 1924, el dictador Primo de Rivera ordenà tancar les esglésies de Barcelona per evitar la celebració de la Diada, però Gaudí anà a l’església de Sant Just i Pastor i el van arrestar per negar-se a parlar en castellà a la policia.
Com podem veure, el Sr. Hernández i el seu moviment no podia triar per fer la seva cadena particular, un lloc amb més significat catalanista de la ciutat de Barcelona,
 
Altres que els hi hauria de caure la cara de vergonya, són als nostres polítics en general. Són uns passerells! Van passant els dies, les setmanes, els mesos i ells van entomant greuges, insults i menyspreus per part d’un estat que ens ofega i ens menysté. Sembla com si deixar-se dominar i ser controlat pels altres, ja els hi vagi bé als nostres pares de la pàtria i no calgui fer-hi massa cabal. A vegades contesten als insults i menyspreus amb la boca molt petita, però en la majoria trobo a faltar un cop de puny damunt la taula, per a fer-nos respectar.
O és que tot el que ells diuen i fan és savi, educat, comprensiu, de bon capteniment, i exemplar? I tot el que nosaltres diem i fem és insolidari, mesquí, malversador o inacceptable? Oi què no? Doncs com diu el nostre himne, bon cop de falç!
Sabíem que ens posarien molts bastons a les rodes en aquest camí cap a la nostra independència, però cal aguantar-ne tants?
Som un poble mesell per naturalesa, sempre amb el pacte, el diàleg i la pedagogia. Paraules molt boniques i de les quals sempre diem que formen part del nostre tarannà, però si les analitzem, de què ens han servit al llarg de la nostra història? De ben poc!

Els pactes quasi sempre han sigut paper mullat, puix encara que els embolcallin de molta sumptuositat en el moment de la signatura, no han servit per a grans fites i al final no s’han complert o han caigut en l’oblit. Els nostres polítics de tots els temps sempre han sigut propensos avenir-se a pactes però fent concessions amb l’estat, i així ens va.
El diàleg amb l’estat sempre ha sigut de sords, on una de les parts mai ha volgut escoltar i de la pedagogia no paga la pena parlar-ne, ja que sempre ha sigut endebades.

Però què podem esperar dels nostres polítics? En moments importants de la nostra història cadascú va a la seva i tal dia farà un any. Una cosa envejo als castellans: almenys quan es tracta d’anar contra Catalunya, van agafats i ben agafats de la mà sense deixar-se anar ni un moment. Nosaltres, quan es tracta de contestar a les amenaces i paranys que ens posa el govern central i tot el que es diu a la resta d’Espanya contra nosaltres, ens agafa un mal de ventre general i no estem pel que hem d’estar, i si tu dius blanc, jo dic negre; si tu dius cap aquí, jo dic cap allà; si tu dius “dret a decidir, jo dic independència; si tu dius referèndum aviat, jo dic més tard, i així no hi ha manera d’avançar.

Veiem com va tot plegat. Els d’Unió (no tots per sort) no sé si són beneits, estúpids o ho fan veure. Ara surt el Sr. Pelegrí (suposo que adoctrinat pel seu cap Duran) insistint i demanant a l’ANC, que la cadena humana se centri en el “dret a decidir”. Perdoni Sr. Pelegrí, tanta por li fa la paraula INDEPENDÈNCIA? Tan difícil és entendre perquè volem el “dret a decidir”? L’objectiu final és ben clar: la nostra INDEPENDÈNCIA. Què tant jugar amb la semàntica de les paraules. I si no ho entén, potser sí que a Unió hi ha una colla de beneits que a més són uns “botiflers” d’alta volada. 
El setciències de polític que tenim sempre pel mig dels merders, l’Herrera d’Iniciativa, també demana el mateix. Aquest sempre en diu una de freda, per a continuació dir-ne una de calenta.
L’altre il·luminat del PSC, el Collboni dels nassos troba estrany que Unió faci aquesta demanda a l’ANC i a la mateixa entrevista al 3/24 torna amb la dèria de negociar una consulta amb Madrid. Sabent que ni el seu cap del PSOE ho admet, perquè contínuament està tocant allò que no sona?
Aquests busca-raons de sempre, demanant el canvi del lema de la cadena catalana “Via catalana per la Independència” per “Via catalana per al dret a decidir”, pensen que això farà que s’hi apunti més gent? Quina ridiculesa! Són tan babaus, que pensen que amb aquest canvi podran veure formant part de la cadena, gent del PP, C's o del PSC, puix segons ells amb la paraula Independència, es tanca la participació a molta gent.
No sigueu demagogs (per això ja tenim el Rivera de C's), perquè sabeu que tothom que participarà en la cadena humana volen la Independència. Llavors, perquè canviar el lema?

I per acabar de reblar el clau, avui llegim la notícia de l’expulsió d’un jugador de futbol platja, Jeroni Rañé, defensant la selecció catalana contra Itàlia, perquè després de marcar un gol ha ensenyat una samarreta independentista. La Federació Catalana ha considerat aquest fet un acte d’indisciplina. Un que fa el que cal fer i el castiguen.
Llavors a què juguem? Què tant parlar que s‘està lluitant per aconseguir unes seleccions catalanes de l’esport que siguin reconegudes internacionalment?
El senyor Tubau, secretari general de l’esport de la Generalitat, no hi té res a dir? Nosaltres mateixos posem bastons a les rodes, a les nostres aspiracions!

Amb totes aquestes desavinences i contradiccions, com volem que hi hagi entesa entre nosaltres. Els únics que ho tenen clar són: l'ANC amb la Carme Forcadelll, ÒMNIUM amb la Muriel Casals i ERC amb els senyors Junqueras i Bosch, i la senyora Marta Rovira.

En el nostre viatge cap a la somiada Ítaca,Kavafis diu: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca has de pregar que el viatge sigui llarg, ple de peripècies, ple d’experiències”
Crec que els nostres polítics estan fent aquest viatge massa llarg i de peripècies i males experiències ja n’hem tingut a bastament. És hora d’arribar a Ítaca, al contrari em temo que farem tard.

Acabo recordant als nostres manaires una màxima de Ciceró, que ja vaig posar en un altre article meu de fa unes setmanes: “Si vols aconseguir una cosa impopular, val més arriscar-ho tot, perquè en política la moderació mai no dóna beneficis”