Gràcies. On siguis, somriu Jordi Canal! Com aquella onada que arriba i recula sense tornar mai més a ser-hi. De cop i volta i ja no hi és. Soroll i silenci. Blanc i Negre. Una persona riallera, simpàtica, agradable, sensible, sociable, lluitadora i honesta. Així era i així seguirà sent a les ments de tots el qui el varem conèixer. Pràcticament tots (oi?) Implicadíssim amb la ciutat de Mataró tant a nivell cultural, com a nivell social, sindical i per què no, polític. Estimava a tothom qui se li acostava, ens estimava a tots els qui, com ell, algun cop li havíem regalat una rialla, un simple somriure o una sola paraula.
Tots tenim a les nostres ments quins són els records que guardem d’ell. Alguns pensen en els últims sopars envoltant una taula plena de gent i rient desmesuradament, altres amb les recents ocupacions del CAP de Rocafona – El Palau, les organitzacions pel Carnestoltes, la implicació i treball sindical a l’Ajuntament de la ciutat, les cercaviles amb la Família Robafaves, les pinyes amb la colla castellera Capgrossos de Mataró i tantes i tantes coses que cadascú té al cap. I tantes i tantes coses que tots –i poques hores després de la fatídica notícia- ja comencem a enyorar, i enyorarem encara més, d’ell i la seva figura.
Maleïda aquesta onada que ha reculat i ja no vol fer-te tornar. Maleït el moment en què el destí ha decidit que siguis tu, Jordi, qui ens deixi aquest diumenge de vent, fred i pluja. Allà on siguis, somriu. És així com et recordarem sempre. Descansa, Jordi Canal.
Marta Gómez
periodista
