Aquests dies em llevo més tranquil que mai. Sóc independentista des que tinc ús de raó, i ara, per primer cop en quaranta anys, sé que la meva nació acaba de rebre la seva sentència definitiva de mort amb el suïcidi definitiu de l’independentisme. Fins al present, la irritant ambigüitat d’alguns partits catalans i el desacomplexament espanyol generava esperances de desvetllament nacional, i en conseqüència neguit als qui volem lliure la nostra nació. Des de diumenge 29 d’agost, però, això s’ha acabat. Adéu al neguit, adéu a la incertesa. Per fi sabem el final de la nostra història com a poble, i per tant és absurd ocupar un segon del nostre temps en l’esgotadora qüestió nacional. A partir d’ara, no té cap sentit ser independentista ni parlar de nacionalisme català. Catalunya acaba de signar deixar de ser-ho per convertir-se definitivament en Espanya. I es pot afirmar amb total convenciment perquè ha estat gràcies a l’independentisme. És per fer-s’ho mirar. Un amic m’ha dit escandalitzat que no publiqui aquest article, perquè només farà que donar pisto a Esquerra, CiU i a la resta de partits espanyolistes al parlament —o sigui tots. El comprenc, però no l’entenc. Perquè hem estat els independentistes els qui acabem de signar la nostra derrota davant d’Espanya. Per tant, sembla absurd, una contradicció voler-ho amagar com si no haguéssim signat res. Ara ens sobra l’orgull i necessitem el saludable reconeixement de la derrota.
Aquesta tardor era un moment històric clau, al meu entendre definitiu, per a l’alliberament d’aquest país. Un moment de caixa o faixa, atès l’empobriment català a causa de l’insostenible i creixent espoli espanyol, la crisi econòmica global i la decepció amb un partit, Esquerra, que ens havia de menar cap a la llibertat però que ha resultat un frau. Un frau que ha estat d’agrair, perquè ha provocat que fos la ciutadania qui hagi hagut agafat les regnes pel seu compte, fent-la despertar per exercir el poder polític de debò, com ho demostra el fet que hagi aconseguit posar nervioses les institucions. I és que l’afirmació que el poder emana del poble a molts els sembla ingènua, però no ho és gens. Al contrari. La ingenuïtat és precisament no creure’s la frase, mentre l’statu quo que l’alimenta es frega les mans amb els espavilats incrèduls.
Diumenge es van reunir Reagrupament (Rcat) amb Solidaritat Catalana (SCI) i es va acordar que es presentarien per separat a les eleccions, però amb un pacte de no agressió en nom de l’objectiu comú, la independència. Pau, respecte, cordialitat. Boniques paraules, bones collonades. Aquest pacte totalment previsible faria riure si no fos perquè fa plorar, ja que per començar és innecessari que es produeixi cap agressió entre les dues formacions, simplement perquè l’agressió ja s’ha produït. I de quina manera. L’agressió màxima i definitiva és l’existència de SCI, la justificació de la qual només pot haver estat dinamitar Rcat, o sigui l’independentisme, i donar cabuda als personalismes ansiosos de poltrona. I mentrestant, CiU es frega les mans amb SCI, que veu en ella tres coses: la fragmentació de l’independentisme; la desafecció del populatxo dit catalanista que, davant l’olla de grills de l’independentisme acabarà votant-los com a vot útil, cosa que naturalment demostrarà la inutilitat mental d’aquests votants; i, per acabar-ho de reblar, un aliat amb SCI. Perquè no ens enganyem, i digueu-me demagog, però una formació com la de Laporta i companyia, que en un principi va proposar a Rcat la fatal reunió a l’hotel Princesa Sofia, amb aquest detall ja dóna la mesura exacta de la seva naturalesa i, doncs, del que pot oferir. I naturalment, no parlo dels seus potencials votants independentistes de bona fe, com també n’hi ha a CiU i ja veiem la incidència que tenen en la cúpula, en la política real del partit: nul·la. Parlar del Princesa Sofia és una anècdota, sí, però definitivament reveladora. És en els detalls on trobem l’essència de les coses, en aquest cas el magma mental del que és la cúpula de SCI. I adonem-nos, com acabo de suggerir, que és pastada a la mentalitat de CiU, per a la qual Espanya és el centre de l’univers. SCI i CiU, amb tota la comèdia amor-odi que calgui, seran com germans. Temps al temps.
L’acord de diumenge va ser senzill, perquè de fet ja estava més que anunciat. Va ser només una escenificació a la qual Carretero es va avenir perquè no el titllessin d’esquerp autoritari. I és que el doctor ni fart de vi no s’hauria avingut a ajuntar-se amb SCI, i aquests tampoc no tenien cap interès a fusionar-se amb Rcat. De l’associació de Carretero, a SCI només l’interessava la claudicació i absorció. A partir d’ara, m’avanço a dir que hi haurà guerra bruta, i serà per part de SCI. Perquè naturalment és mentida la part de l’acord que parla de fair play. No n’hi haurà, perquè per alguna cosa són dues formacions diferents, i doncs, rivals a l’hora de captar el vot, i la naturalesa del llop no pot convertir-se mai en la del xai. I SCI és el llop i es comportarà com a tal. Aquest llop va néixer per menjar-se el xai Rcat. El llop SCI va néixer per matar l’independentisme, armat amb la tradicional artilleria de la inoportunitat constant al servei dels egos i de l’ànsia de menjadora. Punt final.
Quan penso en l’aparició de SCI, m’adono que l’independentisme al final acaba sent víctima del parany del qual pretén deslliurar-se. Parlo d’un sistema polític corrupte fruit d’una situació colonial, i, doncs, malaltissa. Parlo de pobresa democràtica, de manca de llei electoral, sense llistes obertes, sense restricció de mandats, etc, que fa que el sistema sigui molt llaminer per a tot de voltors que, davant d’un pastís nou prometedor com és –era— l’independentisme, comencin a aparèixer. Mireu si no SCI. És el peix que es mossega la cua. Davant la precarietat nacional a causa d’un sistema colonial, el mort de gana que primer combat l’opressió per escapar de la misèria, acaba participant de la injustícia que combatia així que té l’oportunitat de viure del podrit sistema. Parlo per exemple del senyor Toni Strubell i de la senyora Isabel-Clara Simó, prohoms recents de SCI, i, doncs, excel·lents mostres recents de la nostra ensulsiada com a poble.
Des d’avui continuo tenint clar que sóc català, és clar. Però un català estranger a la seva terra, i que viu a Espanya perquè així ho ha acabat decidint l’independentisme. Paradoxal, lamentable i, sobretot, dramàtic.
Adéu, Catalunya. I malgrat tot, votaré Reagrupament. La raó em nega l’esperança, però la dignitat és l’últim que s’ha de perdre.
