Dimarts passat va venir mister Marshall (ai, vull dir el president Rajoy) a Catalunya, i va prometre un reguitzell d’inversions al país valorades en 4.200 milions d’euros des d’ara fins al 2020, i 4.000 més entre 2020 i 2025. Bàsicament adreçades a refer la malmesa xarxa de rodalies, a impulsar el desenvolupament del corredor mediterrani, les connexions ferroviàries dels ports i la millora de carreteres.
Si Espanya fos un país normal, tothom s’hauria felicitat d’aquest anunci, que ve a resoldre una mancança històrica d'infraestructures i connectivitat tant domèstica com internacional. Però ja se sap, com que Espanya és un país farcit de miserables, el mateix dimecres el president Rajoy es veia obligat a calmar les feresi a assegurar que la inversió a Catalunya no es detrauria de les mamandúrries d’altres territoris autonòmics.
Per altra banda sobta, i molt, que dimarts el president Rajoy fes aquest anunci sense envermellir ni gota i sense que el ciment armat de les seves galtes es descargoli i li caigui al peu. En primer lloc, si tenim en compte que la quantitat promesa en inversions ferroviàries s’assembla molt a la que ja l’any 2008 es va prometreper conceptes molt similars i que no es va arribar a executar mai. En segon lloc, perquè Espanya hauria de ser conscient que des de 2002 només s’ha invertit a Catalunya significativament en l’ampliació de l’aeroport del Prat i en la xarxa ferroviària d’alta velocitat, i que la gent normal i el teixit productiu estem deixats de la mà de déu i aguantem peatges i infraestructures obsoletes des del temps dels Jocs Olímpics. I, tercerament, però no menys important, el president Rajoy hauria de recordar que un recurs del seu partit va aconseguir la inconstitucionalitat de la disposició addicional tercera de l’Estatut de 2006, sí, aquella que blindava las inversió de l’Estat a Catalunya. Des de 2010 els successius governs de Madrid han planificat les inversions com els ha passat per l’arc de triomf…
Ben curiós aquest país, Espanya, on una colla de politicastres miserables bramen contra el suposat tracte de favor envers Catalunya! En realitat el president del govern no repartia sinó almoina endarrerida, amb la maldestra habilitat d’un triler dolent. I encara hem de veure qui i quan licitarà les obres promeses… I mentrestant la xarxa d’aeroports del país segueix malvivint com a destí low cost sense desenvolupar el seu potencial, seguim pensant en termes de comunicacions radials, tenim la mateixa xarxa ferroviària de rodalies que al segle XIX, persistim en l’error de creure que les autopistes de peatge són una bona solució, seguim sense invertir en energia pública renovable, no treiem profit dels nostres boscos i practiquem una llarga rècula de petits suïcidis ambientals per manca de diners i sobretot d’imaginació… I això sense parlar d’infraestructures soft: la inversió en museus, teatres, biblioteques, hospitals, ateneus, estadis esportius o universitats feta a Catalunya pel govern espanyol és irrisòria, i sort en tenim de la societat civil i d’una Generalitat financerament ofegada que fa mans i mànigues per tot arreu…
No és d’estranyar que, veient tant de cinisme i desgovern, la gent d’aquest país hagi desconnectat ja fa temps. Mireu-vos atentament la taula de freqüències del Baròmetredel CEO publicat aquesta mateixa setmana, en especial la pàgina 240. Segons el Baròmetre, si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya convocat i organitzat per la Generalitat i sense l'acord del Govern espanyol, la participació seria del 73,4%, i el sí guanyaria amb un rotund 59%. Per cert, aquesta és la lectura correcta de les dades, i no pas aquestao aquestaaltra…
I malgrat aquestes evidències, els politicastres de l’Ebre enllà i els periodistes venuts de l’Ebre cap aquí segueixen mentint i manipulant sense cap mena de vergonya. Estem enmig d’una guerra psicològica de baixa intensitat, on la primera víctima es la veritat. No us deixeu enredar, i tingueu paciència…
Carles Feiner i Alonso
