Sí, companys, jo també he trobat a faltar la tan esperada crònica del camarada Popota. Però tranquils, amics meus, que el gran mestre Popota no és dels que dona la lliga per perduda ni sentenciada com si d’un miserable comentarista de Canal+ es tractés. Segurament tingui raons molt poderoses per faltar a la cita dels dilluns: ressaca carnavalesca? espionatge a Pedralbes? desplaçament a Rio? O potser res de tot això i es tracti, senzillament, que s’hagi quedat sense paraules per descriure i glosar l’extraordinària exhibició de futbol que l’equip de Pep Guardiola ha desplegat contra el València en el partit d’aquest cap de setmana on en Messi, en el seus dos-cents partits de lliga, ens ha obsequiat amb un pòquer de gols que no es veia des que el propi Messi també n’hi endossava quatre a l’Arsenal a l’eliminatòria de Champions de fa dues temporades. L’apallissament contra el València ha estat de tal magnitud que gairebé ha eclipsat les brutals pallisses de la policia blavenciana contra els enemics estudiants de secundària. Brutals pallisses i càrregues policials a la #PrimaveraValenciana com en els millors temps de la calle es mia d’aquests grans demòcrates recentment desapareguts i multi homenatjats coneguts com a Fraga i Ribarne. (Nota: serveixi la primera part d’aquest paràgraf com a petit homenatge a la figura de Santi Trola, director del Mundo Sandritivo i company de la flecha blanquiverde defensant els colors de l‘Urús f.c.)
El partit arribava precedit de la final de copa de bàsquet perduda davant el Maligne al Palau San Jordi. Les cròniques prèvies donaven al Barça com a favorit. Digueu-nos malpensats, però nosaltres, en veure entrar el nostru president a la llotja del Palau fent d’amfitrió i cicerone del president dels dolents, ja intuíem que la que la cosa acabaria malament. Després de dinou anys i de milers de milions invertits, el Maligne s’emportava finalment la copa. Una ensopegada apustuflant que no ens ha de fer perdre de vista l’abassegador domini dels darrers anys on hem guanyat la majoria de títols. La lliga i l’euro lliga segueixen sent els objectius principals de la temporada. Amb la copa aconseguida pel Maligne, la caverna ha descobert que, més enllà de l’NBA, també existeix el bàsquet. I nosaltres hem constatat com en Sandrusku es descollonava viu veient com el Maligne ens apallissava despietadament i com es felicitava de veure que l’amic tito Floren aconseguia, finalment i encara que menor, un altre títol. “¡Que viva Españaaa…!” en la fiesta copera merengue en Barcelona El Real Madrid disfruta de su copa en los vestuarios al son de Manolo Escobar. Tras 19 años, no era para menos.
El partit contra el blavència arribava precedit per una setmana on dia sí i altre també hem hagut de suportar als mitjans godòtics fotent las tabarra sobre la renovació de Pep Guardiola. MD, la Vanguardia, RAC1, 8tv, Minguella, Reixach i tutti quantti. Embolica que fa fort! I tot plegat amanit amb el cinisme de la directiva presumint de no donar terminis ni ultimàtums. Que no ens enganyin: encantats d’esperar fins el 30 de juny si el Pep els digués que no continua.
Una setmana on la directiva ha tornat a fer un paper ben galdós davant l’episodi de la caverna fent campanya contra la final de copa al Bernabéu utilitzant sense escrúpols la mentida barroera. Ha estat en Segurola qui ha deixat en evidència les mentides de l’inventor del villarato i director del diari Ass, i ha hagut de ser en Pep Guardiola -un cop més- qui erigint-se en president de facto ha parlat clar sobre el tema.“A mí me apetece ir a un sitio donde nos quieran recibir. No me apetece ir a un lugar en el que no nos quieren cuando vamos a dignificar la final de la Copa. El Bernabéu era el estadio donde había más capacidad, pero si ellos no nos quieren, no vamos. Nunca hemos querido generar incomodidad a nadie Le doy las gracias al Valencia por querer acogernos” Des del Rival Petit ens afegim al clam del Camp Nou demanant la continuïtat de Guardiola i que se’ns disculpi el nostre egoisme, doncs som conscients, malgrat els Guardioooola, Guardioooola, Guardiooola, de la indigència moral del sossi blaugrana, del no menys putrefacte entorn i del dret que en Pep s’ha guanyat a dedica’ls-hi una llarga i monumental botifarra. Gairebé tan llarga com la clenxa del ministre de cultura. Però, el que dèiem, som egoistes i necessitem que en Pep no ens deixi sols davant aquest president i aquesta directiva que ens toca suportar. Basarda ens agafa només de pensar-hi.
Qui no ens deixa sols és el govern del Millets que, finalment, han lograt un gran pacte -pressupostos inclosos- amb el Partit Popular. Un gran pacte que ja comença a donar importants fruits. Malgrat que, de moment, tv3 encara no arribi a València i que, de moment, les emissions internacionals via satèl·lit s’eliminin, i que, de moment, es vagin liquidant les delegacions exteriors de la Generalitat, i que ja no es defensi ni el CAT de les matrícules o que la taxa turística vagi a càrrec dels funcionaris o que a tv3 apareguin cada dia la Mis Botox i el Ciudadano primo de Rivera mentre segueixen ignorant la Soli i en Lopez Tena, o que es retransmetin els congressos del PPSOE mentre s’ignora el de Solidaritat catalana per la Independència, o que els voltors de can Godó s’abraonin sobre el cadàver de Catalunya Ràdio mentre es preparen per liquidar el proper fiambre de la ja innecessària tv3, aquell gran projecte d’en Jordi Pujol que ni els seus hereus -familiars i polítics- respecten. Malgrat tot això i moltes cases més, el pacte comença a donar -dèiem- els seus fruits. De moment ja s’han indultat cinc mossos d’esquadra condemnats per tortura i probablement s’arxivin les diligències contra l’ajuntament convergent de Sant Pol de Mar per ultratge a la bandera espanyola. Visca!
Qui sembla que cada vegada està més sol és el president de la confederació brasilera de futbol, Ricardo Teixeira, del quan la premsa brasilera s’ha fet ressò aquesta setmana de noves revelacions sobre la seva implicació en greus escàndols de corrupció i que, per la part que ens toca, al Rival Petit ens agrada fer-nos-en ressò ja que el bon nom del Barça s’en pot veure molt perjudicat, doncs de tots es ben sabut, no només la gran relació d’amistat entre Teixeira i el nostru president sinó que també la seva intensa relació empresarial en diversos negocis sospitosos de corrupció. Les últimes revelacions sobre l’ingrés milionari al compte d’una filla d’onze anys del senyor Teixeira per part d’en Sandrusku i per compte d’Ailanto ha disparat totes les alarmes.
Malgrat l’acumulació de notícies que esquitxen la imatge i el bon nom del Barça, és sorprenent veure com -si exceptuem el digital Vilaweb– tots els mitjans passen de puntetes sobre un greu afer que podria significar l’adéu definitiu d’en Teixeira i, de retruc, qui sap si d’en Sandrusku.
Estarem amatents!
