M’agradaria molt equivocar-me, però els resultats d’Esquerra de dissabte han suposat l’última paletada de terra sobre ERC, que veu així dissoltes una mica més les seves sigles i alimenta encara més la seva fulgurant davallada de vots. Però això no és el més greu. El pitjor és l’allunyament de l’oportunitat de caminar cap a la independència que encarnava Reagrupament, cosa que no només significa distància sinó de nou dissolució. Perquè cada dia que passa sense independència és un dia més que Catalunya es fon dintre d’Espanya, fins que de la nostra nació ja no es canti ni gall ni gallina. El problema no és que hagi sortit elegit un candidat amb una visió independentista diferent als altres i de la qual puguem estar més o menys d’acord, sinó que aquest senyor es proclama independentista però l’altura de la trona on s’agombola l’impedeix distingir amb claredat de quina nació vol ser independent, de manera que comptat i debatut només afavoreix la independència ja existent, o sigui l’espanyola. Són moments certament tristos per a l’independentisme, que es troba en la humiliació extrema de veure com en el seu nom es defensa l’espanyolitat, que és com dir que en el seu nom es confon el ciutadà i, per tant, que l’independentisme es desprestigia a si mateix.
No dubto que han estat com a mínim dos els factors que han conduït l’espanyolista Puigcercós –com se n’ha de dir, si no, d’un senyor que corre a penjar la bandera espanyola al departament de Governació tot obeint ordres espanyoles?– a la victòria, i no sé quin dels dos és més trist. Els militants pretesament independentistes han escollit un president que gràcies a la seva gestió ha convertit el partit probablement en un dels pocs del planeta que compta amb més exvotants que votants. Que s’ho facin mirar, doncs. N’hi haurà que ho hauran fet per instint conservador, i a aquests caldrà preguntar-los què entenen per conservar, ja que es diria que han confós aquest verb pel seu contrari: perdre. Perquè curiosament han guanyat aquestes eleccions internes, però han perdut quant a la projecció de futur que té el partit, que s’ha demostrat que al pas que porta acabarà assimilat pel PSC-PSOE. I per descomptat, de manera indestriable també han perdut quant a la projecció d’un autèntic full de ruta cap a la independència, tot i que pel que sembla, si més no a una bona part d’aquests votants, no els importa gaire. Perquè com que no és qüestió de mamar-se el dit, no costa gaire endevinar que la força de Puigcercós ha estat sobretot del vot dels estómacs agraïts. Sort que el vot era secret! En fi, ja fa uns quants anys que repeteixo a tot d’espavilats que no té sentit i és perjudicial engreixar la massa social d’ERC amb qualsevol mena de públic, perquè quan es posa aigua al vi, a l’últim ja no se sap què estem bevent, però per descomptat que no pas vi. Però és clar, m’he hagut de sentir dir contínuament la rucada que sóc un purista carregat d’orgues que no menen enlloc. Bé, doncs ja s’ha vist el preu que ha de pagar l’independentisme per voler créixer com sigui, o sigui a còpia d’impureses, de vividors que s’aferren a la mamella d’un partit fa un temps emergent i ara decadent, sota unes sigles que ni saben el que representen. És clar que potser és per això, perquè no ho sàpiguen, que les han suprimides.
No milito a Esquerra i, amb franquesa, personalment m’importa un rave que aquest partit, entès en si mateix, hagi pres el camí del pedregar. El problema és que ara mateix no hi ha cap alternativa que permeti enfilar un projecte ferm cap a la independència. És lamentable que algú tan vàlid com Carretero hagi perdut davant dels mateixos que pretesament comparteixen el seu objectiu. Però passa que, davant del menjar d’un país, alguns dels militants que han votat Puigcercós, amb el sectarisme que els caracteritza han posat per davant el partit, o més concretament l’oficialisme per a ells enlluernador que l’encapçala, en comptes del país, mentre que molts d’altres han prioritzat la seva menjadora particular al menjar nacional de tots, el futur del nostre poble. Així no anem enlloc, ens quedem on som. I ara per ara som a l’Estat espanyol. Aviat, però, gràcies a aquests curiosos representants de l’independentisme, serem simplement a Espanya.
