Grillo i Berlusconi. Rèquiem a l’alta política

No passa gaire temps entre un sobresalt i un altre, dins del trencaclosques europeu. L’estabilitat ja no és un valor de la vella Europa, que s’enfronta a la conjuntura amb peus de fang i incerteses de cara al futur. L’Eurogrup no aprèn dels errors passats i posa, de nou, els mercats en estat d’alerta –l’alarma per la insinuació d’un canvi a la política de rescats després del crac de Xipre ha fet saltar espurnes–, i els qui intenten formar govern (llegeixi’s un espantat socialdemòcrata, Pier Luigi Bersani) tenen mala peça al teler.
 
La inestabilitat econòmica del continent (i la duresa de les polítiques calvinistes de la Cancellera) tenen prou culpa del renaixement del populisme (a dreta i esquerra de l’eix social). Solucions fàcils i, sobretot, massa entenedores, encara que la prosa diària obligaria a filar prim amb el matís. La Itàlia de Bersani, Berlusconi i Grillo és un sainet que presenta l’al·legoria perfecte del què pot acabar sent Europa: amb els tecnòcrates imposats per la troica fora de joc, l’aritmètica electoral ha llegat un país ingovernable quan menys ho necessitava. Itàlia, que no podem oblidar que és una de les potències europees, és l’escenari on còmics multimilionaris i magnats de la comunicació interpreten burlescament un rèquiem a l’alta política; la que els pares fundadors del projecte europeu van entronitzar ja fa massa anys. Qui es recorda d’ells, en aquests moments?
 
Itàlia està abocada a les urnes en un futur no massa llunyà. No pas ara, que el canvi de president de la República obliga a dilatar el procés; però, Bersani ha topat amb el pitjor mal que ens llega la història europea (el populisme) i pocs antídots hi ha. De tot el caos italià, una petita espurna d’esperança: la creixent indignació entre els votants del M5E, que contemplen esmaperduts com Beppe Grillo deixa cremar el líder socialdemòcrata sense donar-li cap alternativa sòlida per a la formació de govern. Avui, el còmic fa menys gràcia del què sembla, perquè la seva inactivitat s’uneix a la d’un Silvio Berlusconi que també posa pals a les rodes. Grillo i Berlusconi, dues cares de la mateixa moneda.
 
Fa mesos, Grècia ja va posar en evidència l’establishment quan les urnes van elevar a la categoria de fenomen polític els xenòfobs d’Alba Daurada i l’extrema esquerra de Syriza. Ara mateix, Itàlia camina pel pedregar per culpa d’un populisme triomfant, també a banda i banda de l’eix social. Sense buscar-hi massa complicitats –cada cas és un món– si que caldria observar, atentament, com aquesta política maximalista –massa poètica, però gens prosaica– acaba essent l’opció de molts ciutadans quan fallen els paràmetres tradicionals. El Directori Europeu és cada vegada menys amable davant dels governs que no han fet els deures; però, molts ciutadans són incapaços d’entendre l’excepcionalitat del moment i, enlloc de buscar críticament alternatives sensates, apel·len als messies salvapatries que fan de l’oportunisme el seu modus vivendi. Llavors, el retorn a la normalitat els retrata i condemna els qui els han votat. Oi Silvio?, oi Beppe?