Després de llegir unes frases colpidores en un dels múltiples llocs que ens serveixen per informar-nos, he decidit escriure aquest nou article, que té molt a veure amb l’anterior, aquell en què em referia a l’educació espanyolitzadora, aquella que enarborava Wert, el ministre que pretenia espanyolitzar els nins i nines catalans. Però abans de referir-me al principal motiu de fer aquest escrit, he de fer una referència als borinots que volen al voltant d’articles com aquests. Alguns dels que varen acudir a l’article anterior eren la pura demostració del que s’explicava a l’article. No deien res, intentaven desqualificar sense poder i repetien paraules sense sentit que pot ser que tenguin inoculades en el seu enteniment.
No som partidari de fer cas a persones que s’amaguen darrere un pseudònim per escriure i intentar fer mal, però els he de dir que elles i jo som persones totalment diferents, i no perquè elles siguin molt intel·ligents i jo pertanyi a la mediocritat, o perquè elles es considerin espanyoles i jo em consideri català, no, ens diferenciam perquè elles actuen de manera semblant als masoquistes. No els agrada el que llegeixen, però ho llegeixen. Troben que el que veuen escrit no treu cap en lloc, però els agrada patir. Ni que els pagassin per fer-ho. Som diferents, perquè això jo no ho faig habitualment. Sé quins són els diaris que diuen mentides i no els llegesc. Si pels titulars o perquè em recomanen algun article que menteix, el llegesc per intentar demostrar amb arguments qui s’equivoca. Per això, som molt diferents, fet del qual n’estic molt content.
Les frases corprenedores que em varen fer escriure aquest article, les vaig llegir en castellà i així les mantindré: “Me esclavizaron a la edad de 5 años.Por el día, cuidaba del ganado. Por la noche, mi amo me violaba. Siempre creí, sin ser consciente de ello, que eso era lo normal.” Això passa a Mauritània (aquí es nota que hi viuen persones que si poguessin farien el mateix), on encara avui centenars de milers de persones es troben retingudes d’aquesta manera. Aquesta persona va tenir sort perquè el seu germà va poder escapar dels seus amos i va denunciar el cas d’aquesta dona a una organització. La persona que la va alliberar i que ha dedicat la seva vida a aquesta tasca es troba a una presó mauritana per haver-se atrevit a parlar públicament d’esclavitud. Aquesta persona és Biram Dah Abeid. Si moltes persones, centenars de milers de persones de tot el món, es pronuncien a favor seu es podran rompre les seves cadenes, perquè ell continuï rompent les cadenes dels altres.
Però el que és més desconcertant és que la persona esclavitzada no volia esser alliberada. Va costar molt que es volgués desprendre de la vida d’esclavitud en què es trobava i en la qual se sentia segura. Era l’única vida que havia conegut. Em va recordar la reacció de molts esclaus, que no volien ser lliures quan es va acabar l’esclavitud als EUA. També em va recordar i explicar el fet que la formació es pot convertir moltes vegades en alienació. Em va fer pensar en allò d’una mentida repetida mil vegades sembla que és la veritat. Per això ha existit i existeix la censura. Per això existeixen persones la missió de les quals és anar divulgant mentides, per servir els interessos d’algunes persones que volen mantenir el poder. Una persona que ha sofert un procés d’alienació com la de l’al·lota que treballava de dia i era violada de nit, i que no volia que aquesta manera de viure canviàs demostra la degradació de la seva ment aconseguida d’una manera bestial i perversa. Però més bestial i més pervers és col·laborar a alienar, una vegada que una persona ha descobert que aquesta és la funció que volen que faci els que li ordenen la manera d’actuar.
