Un cop certificat que el Tribunal Constitucional espanyol ha decidit respondre amb un crochet de dretes i d’esquerres a la voluntat autodeterminista del poble català – res de sorprenent d’altra banda – és evident que el procés pel dret a decidir entre en una nova fase. El favor que ens fa el TC és impagable, certament. Molts asseguren que actituds com aquestes ens van molt bé perquè ens fan la feina. Ho comparteixo, però no ens fan tota la feina i una de les tasques immediates és treure conclusions per seguir el camí.
La nova ofensiva “legal” (i ho poso entre cometes perquè anar contra la màxima essència de la democràcia no sé què té de legal) ens ofereix una comparativa diàfana sobre la concepció de la democràcia que hi ha entre ambdós països: l’espanyol i el català. Per a l’Estat espanyol, la democràcia és una arma de destrucció massiva quan, ben al contrari, per al futur Estat català la democràcia és una arma de construcció massiva.
Una queixa recurrent de la societat és que els polítics només la volen i l’apel·len cada quatre anys durant la campanya electoral per, després, entrar en la letargia de la legislatura viciada pels hàbits de líders, partits i spin doctors. Però ara, els catalans que volem alliberar-nos hem de saber que a cada segon de cada dia la responsabilitat resideix més en nosaltres mateixos que en els propis polítics. Aquesta responsabilitat, bàsicament, es tradueix en no deixar-se influir per amenaces que es desmunten en no res i trames mediàtiques i empresarials. La clau és seguir pressionant des de la base. El millor favor que es pot fer al president Mas i al conglomerat de partits que aposten clarament per exercir el dret a decidir sí o sí és, peti qui peti, seguir mobilitzat com està fent magistralment el poble català al voltant de l’Assemblea Nacional de Catalunya. No es pot exigir fermesa als polítics si nosaltres som els primers de defallir. El nivell d’autoexigència civil ha d’estar per damunt de les nostres possibilitats. Mai com ara, en els darrers 300 anys, això ha hagut de ser així. I, afortunadament, està essent així. Ara, doncs, constància.
No sabria dir si la metàfora del xoc de trens entre dues postures ja irreconciliables té, en la suspensió cautelar de la Declaració de Sobirania d’ahir per part del TC, la seva màxima expressió. El que sí cal tenir en compte és que contra qui menysté un principi tan bàsic com és la democràcia i la legitimitat d’un poble com el català – que no necessita trets ni arguments per identificar-se com a nació i, per tant, com a subjecte de sobirania – tot s’hi val, inclòs el joc brut. Aprenem-ne, doncs.
La causa de la llibertat, tant individual com col·lectiva, és la més noble de totes i més encara quan a davant hi ha un enemic que no entén que la seva s’acaba allà on vol limitar la dels altres. La llibertat que cerquem els catalans no es basa en anar contra Espanya sinó en l’autorespecte. Si defallim en aquesta voluntat perdrem aquesta legitimitat nacional. Però entraríem en el món dels il·lusos si no som ben conscients que a Espanya no cal posar-li un peu al coll sinó tots dos. Aprofitem ara la seva crisi sistèmica com una catapulta per a la nostra voluntat.
Eliminat el temor militar, potser només resta la preocupació d’una hipotètica paràlisi del dia a dia l’endemà que Catalunya sigui independent. Diguem-ne subministraments bàsics. Un risc altament improbable per molts motius que donarien per a molts altres articles però que es preocupava d’anar mitigant el documental “Hola Europa” emès l’altre dia a TV3.
Això no és Corea del Nord i, a banda de la legitimitat democràtica i pacífica que ens empara, la UE no es pot permetre un espectacle lamentable en un territori fonamental de la seva geopolítica com és una Catalunya bloquejada pel campió de la supèrbia que no és cap altre que l’Estat espanyol. Com bé recorda l’eurodiputat Ramon Tremosa, si hi ha una cosa que Europa no suporta és la supèrbia. La Unió Europea té la paraula però també la tenim nosaltres en molts aspectes. No ho oblidem. Amb la Unió Europea hi pot haver acord o desacord però amb ella o sense serem lliures igualment per la via que sigui. Que el món és molt gran, i a Brussel·les ho saben i no són tan toixos com a Madrid.
Ara ja només cal esperar que el Govern espanyol suspengui l’autonomia catalana i provi d’impedir unes eleccions plebiscitàries. Endavant, per favor, que aleshores serà qüestió de 24 hores.
