Només petitíssims detalls han impedit que la darrera temporada d’en Pep no s’hagi pogut completar com la primera. Petitíssims detalls que no ens permetran disputar la final de Champions en el millor escenari possible, l’Allianz Arena de Munic, on hauríem lluitat per la cinquena Champions tot arrodonint una temporada com la primera de l’era Guardiola. Una altra temporada màgica tornant a disputar tots els títols per tancar de manera brillant aquest meravellós cercle de quatre anys ininterromputs d’excel·lència futbolística dels quals n’hem estat testimonis privilegiats. Tres títols que ja tenim al sarró i dues finals per jugar. Lamentablement, ara només una, la de la Kampechano’s Cup contra l’Athletic del loco Bielsa el proper dia 25 de maig.
Tancar el cercle? Tots els títols? I la lliga d’enguany em preguntareu? Doncs sí, falta la lliga d’enguany. La lliga d’enguany? Ni falta que fa. L’he obviat a consciència. Una lliga més que adulterada. La lliga del pàrquing i la lliga de merda. La lliga del mobbing i del bullying. La lliga del sigan sigan i de la patada a seguir. La lliga del tu dedo nos señala el camino, del filho de puta filho de puta i del gobar y gobar. La lliga de la traïdora trepitjada a la ma d’en Messi, de la impunitat i del todo vale. Del dopping i de la Cope. La lliga de la central lechera a sou del Tito Floren. Dels atacs de la genuïna caverna d’allà i de la caverna godòtica d’aquí i … … … tutti quanti. Ja ho va dir en Pep: creieu-me, aquesta lliga no la guanyarem. Ah! i l’atzar, no ens oblidéssim pas de l’atzar, un atzar que en cas de dubte no té inconvenient en recórrer, per enèsima vegada, als serveis de l’ídol del Lagrimita de Setúbal, l’inefable Mateu Lacoz (8 partits 8 victòries), encara que juguis a casa, portis set punts d’avantatge i només quedin quatre jornades per acabar la lliga. No hasse falta dessir nada mass. Bé, si, una cosa més, el recochineo d’última hora -per a més inri- del maquillatge final de les estadístiques dels penals. Ara sí.
A l’espera de la final de copa i amb la temporada enllestida només ens quedava conèixer la decisió del Pep respecte de la seva continuïtat al capdavant de l’equip. A molts culers, egoistes com som, ens hagués agradat que en Pep optés per la continuïtat, però si hem de ser sincers i mínimament objectius, haurem d’admetre que en Pep ha transmès missatges més que suficients durant tota la temporada per tal que l’anunci no ens agafés amb els pixats al ventre. Sense temps ni per pair la decisió també arribava la sorprenent notícia -per inesperada- de la designació d’en Tito Vilanova com entrenador per la propera temporada. I nosaltres que ens n’alegrem. No només pel nomenament, sinó perquè la notícia confirmaria que ja no hem de patir per la salut d’en Tito.
En Pep ha dit que s’ha buidat i que necessita reomplir-se, però com a bon culer no ha retret res ni a la directiva ni a la Institució. Ser entrenador del Barça ja és de per si una feina molt feixuga, però si a sobre has de fer constantment de portaveu i moltes vegades també de president, ja sigui per absència o per manca de nivell del nostru, aleshores aquesta feina feixuga pot esdevenir inaguantable. No és una qüestió d’arbitratges quan en Pep parla de les moltes coses que hem tapat amb silenci, com mal intencionadament ens vol fer creure aquest putrefacte entorn periodístic que ens toca suportar. Es tracta de que la directiva no s’inhibeixi de les seves funcions i no amagui el cap sota l’ala. Encara tenim frescos episodis com, per exemple, les acusacions de dopatge i el vergonyant pacte amb la Cope per salvar-li el cul a l’amic Florentino, o la sanció per un partit a Vilanova després de patir l’agressió traïdora del traductor portuguès, o la presència d’en Llourinho al pàrquing del Camp Nou, o la trepitjada impune del destraler Pepe a la ma d’en Messi, o tants i tants altres exemples que tots tenim in mente.
És normal que se t’esgotin les piles quan veus que el teu president i la teva directiva s’inhibeixen sistemàticament davant l’allau de greuges i atacs, però si a sobre has d’aguantar com aquest president i aquesta directiva perden literalment cul i genolls per convidar a sopar als mateixos que insulten i menyspreen la teva feina, aleshores ja no es tracta de piles. Es tracta, per dir-ho de manera suau, de feeling. Sopars i dinars on, no només es comparteixen estovalles amb els que insulten i menyspreen el teu equip i la teva feina, sinó que s’hi convida a dirigents, empresaris i polítics nostrats que són comprensibles amb aquests atacs al mateix temps que còmplices de l’espoli fiscal que pateix el nostre petit país.
Un president Rosell que, amb una incommensurable dosi de cinisme, s’apunta al carro de l’exaltació de les virtuts d’en Pep Guardiola al mateix temps que els seus principals homes de confiança, els esbirrus Nolla i Perearnau, entremig de les ensabonades de rigor a la figura d’en Pep, no deixen de qüestionar-li l’estil, les tàctiques o, mourinhistes confessos com són, vomitin directament enverinats comentaris contra la figura del millor entrenador de la història. Francesc Perearnau, el primer periodista condecorat pel flamant president Sandrusku i sotsdirector del Mundo Sandritivo Vomitivo Sandro Deportivo, qüestionant amb la seva bilis habitual el talante d’en Pep: Se quiera o no, alguien que ha decidido marcharse en septiembre no llega a abril con el mismo talante que quien ve un camino más allá del siguiente verano. O sobre en Pep, en Johan i el Dream Team: Quizá porque el Dream Team duró cuatro años y se acabó sepa mejor que nadie en qué momento Cruyff dejó de pensar en clave de club para entregarse a esos arrebatos de soberbia y a la irrefrenable tentación de poseer las llaves de la caja.
El president Rosell no ha gosat anar en contra del sentiment majoritari de la massa culer i ha deixat per més endavant la possibilitat d’imposar el seu model futbolístic, cas que en tingui, així que en Tito pateixi la primera ensopegada. Mentrestant, i per curar-se en salut, no perd ocasió per recordar-nos que: “La decisió (d’apostar per Tito Vilanova) és del Zubi”. Com tampoc perd ocasió, aprofitant el multitudinari i emotiu comiat d’en Pep, per treure pit declarant que: “Estem en una etapa en què el Barça ha après a guanyar, a perdre i a homenatjar els seus ídols” i jo, Urdin-Gorria, trec pit i declaro: …sobretot si parlem de l’ideòleg de l’estil Barça i millor jugador de la història amb el permís de Leo Messi, el gran mestre Johan Cruyff, màxima autoritat mundial en matèria futbolística, comminat a deixar la presidència d’honor del Barça per condemnar-lo a l’exili. O si parlem de l’homenatge a l’arquitecte d’aquest grandiós Barça, Jan Laporta, organitzant-li una esperpèntica acció de responsabilitat. Així és com acomiada els ídols el nostru president Sandrusku.
Al Rival Petit hem estat guardiolistes des del primer minut. Guardiolistes fidels i incondicionals. Mai hem tingut el més mínim dubte de que en Pep no seria capaç d’aplicar amb èxit la filosofia futbolística del gran mestre Johan Cruyff. No només ho ha aconseguit, sinó que ha millorat i perfeccionat aquest sistema que prima per damunt de tot aquells elements que fan atractiu el futbol i que ha provocat l’elogi unànime de tot el món futbolístic. Ens deixa un llistó futbolístic difícil de superar, però també ens deixa una manera de ser i de comportar-se a anys llum de la majoria d’energúmens que pul·lulen pel món del futbol. Mai oblidarem les seves rodes de premsa on ha deixat a tants i tants en evidència. Retratats han quedat els Mourinho, Karanka, Florentino o la Central Lechera en bloc, però tampoc han quedat enrere il·lustres representants de la Llet Nostra o, per descomptat, el propi president del Barça, el peix bullit d’en Sandrusku, les mancances del qual s’han vist multiplicades per molt pel simple contrast amb el discurs d’en Guardiola.
El llistó futbolístic que ens ha deixat en Pep és altíssim i de difícil superació, però encara és més alt el llistó si parlem en termes de dignitat nacional. En Pep s’ha mantingut ferm des del primer moment, no ha demanat perdó per ser català i ha fet més per situar el català al mapa lingüístic mundial que no pas els 23 anys de govern del Pujol I de Catalunya, que tot i presumir en aquells temps, i de posar com exemple la potent industria farmacèutica catalana, mai va ser capaç ni d’aconseguir que imprimissin un sol prospecte en català. I no un prospecte exclusivament en català, no, ni tan sols un prospecte multilingüe amb el català discretament incrustat entremig d’altres idiomes. Ja ho dèiem més amunt, polítics i empresaris tolerants amb l’enemic i comprensius amb l’espoli fiscal. Empresaris còmplices i beneficiaris d’aquest espoli i polítics mesells i pusil·lànimes incapaços de plantar cara. Acceptant almoina amb els nostres propis diners. Veient com es buida i es lamina aquest estatut i l’anterior, com es retalla en sanitat, educació i dependència, com no s’inverteix en infraestructures, lliurant tv3 i moltes altres institucions als braços dels nostres enemics o, en definitiva, veient com amb un dineral a fons perdut es rescata el banc del Rato i la Rata per seguir col·locant als amics, col·legues i parents. Això sí, mentrestant, en Pujol II de Catalunya, acata submís les retallades d’un seriós Gobierno de España que compleix escrupolosament el seu programa electoral i que té una policia supereficaç que ens guanya per tres-cents contenidors a zero, segueix dubtant entre la transició variable o la geometria nacional. Perdó, dubtant entre la variació nacional i la transició geomètrica. Tot plegat amanit amb un polsim de sobiranisme i unes gotes de dret a decidir, però només els primers divendres de cada mes.
Quan encara tenim un nus a la gola després de l’emotiu comiat viscut aquest dissabte al Camp Nou, ens quedem amb les darreres paraules d’en Pep: “Fins aviat, que a mi no em perdreu mai” Paraules que ens donen un bri d’esperança i la confiança de que tard o d’hora es retrobarà amb tots nosaltres. Encara que sigui com a President.
Gràcies Pep, i fins aviat.
