Govern efectiu o govern viable?

En el marc de la conferència nacional del Partit Popular a Sevilla, M. Rajoy va declarar, referint-se a Catalunya, que el seu desig era que hi  hagués un “Gobierno viable”. Darrerament, la direcció accidental d’ERC ha fet un seguit de trobades amb la militància per parlar de la conveniència de disposar, al més aviat possible, d’un “Govern efectiu”.
Cal dir que no  és en absolut la meva voluntat equiparar ambdues dirigències. ERC pot presumir d’una honestedat i una voluntat de servei a les classes populars que difícilment té equivalent, ja no a l’Estat espanyol, fins a Europa. Però aquesta similitud de parers davant la situació política catalana del moment, potser ens hagi de fer reflexionar.
Qui escriu aquestes línies va assistir a l’acte de Barcelona en el què en Pere Aragonès defensava aquesta estratègia, la constitució d’un govern efectiu; malauradament no va respondre a la pregunta que li vaig plantejar de fins quin número de la llista estaven disposats a baixar per cercar un president “efectiu”. I vistos els darrers esdeveniments, i l’actitud venjativa i irracional de l’Estat, convé respondre-hi, honestament i sincera.
Afirmar que sempre és millor que les conselleries les portem electes catalans que no el Govern central no deixa de ser un brindis al sol. La política, com deia en Jaume Aiguader, no consisteix únicament en la gestió ordinària dels afers públics: la política és la voluntat de dur endavant polítiques alenades d’idealitat, idees o ideologia, posin vostès els substantiu que prefereixen. De  la gestió ordinària dels afers públics se’n diu burocràcia, tècnica administrativa, en cap cas política. Aquesta política neix de la direcció dels diversos departaments i el Parlament, que impulsa polítiques en funció dels programes electorals, que modifiquen l’escenari previ per implementar aquelles propostes de millora, o no, de les condicions dels ciutadans  nascudes dels resultats electorals. Si, a causa de l’estat d’excepció de facto que viu en aquest moment el Principat, o de les polítiques recentralitzadores prèvies dels Governs de l’Estat, les polítiques que neixen dels membres de l’executiu català i els seus col·laboradors, o del nostre Parlament, no tenen possibilitat d’implementar-se, el nom de qui segui als despatxos tant és. Finalment la política “viable” o “efectiva” serà simplement la gestió ordinària dels afers públics, la burocràcia o gestió administrativa tècnica.
Arribats a aquest punt, i davant la sessió d’investidura de divendres, la direcció sobrevinguda d’ERC ha de plantejar, amb tots els ets i uts, fins on pensen que es pot cedir en l’elecció del futur president de la Generalitat. Amb les impossibilitats d’investir aquells que, dotats de tots els drets polítics, actius i passius, i reunint les condicions per a  ser-ne escollits, han estat vetats per l’estat, la situació política catalana ha tornat a la casella de sortida.  Mantenir l’aposta Jordi Sánchez o fins Puigdemont pot ser, a curt termini, simbòlica i romàntica. Retirar-les per cercar el número vint de la llista, que comptaria amb la aquiescència de Madrid, seria trair el resultat electoral i confiar en una via legal, de sotmetiment, que no alliberaria els nostres presos, ni permetria el retorn dels exiliats, ni aixecaria l’estat d’excepció sota el què vivim.
L’Estat ha declarat obertament la guerra a Catalunya, i empra en aquesta guerra tots els mitjans a l’interior, procurant que, portes enfora no hi hagi massa soroll. I justament, el manteniment com a candidats d’aquells que el nostre poble ha triat, a despit de la repressió, potser sigui l’única eina que ens resti per mantenir-nos visiblement alçats. Perquè el pa pot generar revoltes, però només els símbols provoquen revolucions..