Pere Navarro no sap com sortir a la foto d’aquesta post-campanya del 25N, on CiU i ERC monopolitzen les portades arran de les trifulgues internes de l’acord de legislatura que estan gestant. A Navarro li ha sortit el tret per la culata, ja que la ressaca ha tret un nou cas de corrupció d’un govern local socialista (a Sabadell) a primera línia mediàtica i, per si fos poc, el díscol Ernest Maragall presenta el seu nou partit –l’alternativa catalanista i progressista, que promet (NEC)– aquest cap de setmana a Sitges, precisament la ciutat on els actuals “capitans del Baix Llobregat” van defenestrar l’obiolisme a mitjans dels anys noranta (1994) i es van fer amb les regnes del projecte del PSC.
Literalment, ho ha dit com s’hi tornés de l’hort. El líder socialista –que tinc la sensació que encara no ha entès que Artur Mas ha guanyat les eleccions, per molt que la patacada de CiU sigui monumental– ara demana un “govern d’unitat nacional”. En la tessitura actual, actitud de vol gallinaci intentant fer forat a l’agenda mediàtica amb una proposta de difícil execució. M’explico. En primer lloc, la situació no ha arribat tant al límit per demanar un govern de concentració, si els dos partits que estan negociant l’acord de legislatura (no ho oblidem, sumen 71 diputats!) es comporten amb responsabilitat i treballen, d’igual per igual, per avançar en els dos fronts actuals: la governabilitat del dia a dia –és a dir, el front econòmic– i la preparació de la consulta –el front ideològic i polític–.
En segon lloc, perquè un govern de concentració voldria dir haver de rebaixar les expectatives del debat nacional. Es pot permetre el país, que ha portat al Parlament 87 diputats defensors del dret a decidir el passat 25 de novembre, tancar la carpeta de la consulta per prioritzar les gestions de la quotidianitat? Evidentment, el drama diari de moltes famílies s’ha d’atendre, però també queda clar que dins d’aquest sistema autonòmic Catalunya està emmanillada i té molt poc marge de maniobra per poder actuar dins d’un model que, ara per ara, carrega el mort a les Comunitats Autònomes mentre dóna aire al govern central. Si abaixem els braços en les reivindicacions nacionals d’aquest país, l’aparell de l’Estat ja ha demostrat que no hi està gaire per comportar-se com una piconadora aixafant els drets de les seves regions. Sinó, vegin la proposta de reforma educativa del ministre Wert –que fins i tot ha tingut crítiques des del propi rectorat de l’històrica Universidad Complutense de Madrid–.
I, en tercer lloc, en el nostre context polític els governs d’unitat nacional són de difícil gestació perquè en els països mediterranis no tenim una cultura política propicia a les grans coalicions de govern. És sabut que Espanya ha tingut, en la seva història recent, grans acords de país com els famosos Pactes de la Moncloa (1977) o el Pacte de Toledo (1995). Però, no crec que el sistema estigui prou madur per arribar a grans coalicions de govern –Grosse Koalition– com les de l’Alemanya contemporània cada vegada que s’ha trobat en un atzucac, tant la liderada per Kurt Georg Kiesinger el 1966 o la d’Angela Merkel el 2005. Entre d’altres coses, perquè la històrica fortalesa de les fractures socials (clivelles) de la societat centre-europea ha obligat als governants a fer del pacte i la negociació una eina bàsica per tirar endavant els seus projectes de país. És el què Peter Katzenstein, el 1985, explica al llibre Los pequeños Estados en los mercados mundiales: a principi de segle XX, els petits estats del centre i nord d’Europa adopten models polítics que comprenen l’acord i una distribució de poder entre els principals interessos organitzats de la societat, així com també una ampliació de l’estat del benestar. Un model que, després de la Segona Guerra Mundial, Alemanya i Àustria també segueixen. La polarització del sistema polític espanyol (i el català per extensió), així com també el tactisme que domina l’acció política d’aquest país –les ganes d’aferrar-se a la cadira–, han fet impossible que els partits tinguin, la majoria de vegades, capacitat per analitzar fredament la societat i fer de la política l’art del diàleg, no pas de la confrontació.
