GOSSOS I LLOPS

 
La novel·la de Víctor Hugo Els Miserables, fou portada al cinema en diverses versions. La que es va projectar aquí portava per títol El inspector de hierro iestava protagonitzada per Michel René, no recordo el nom del director. El que sí, deu recordar qui hagi vist aquesta versió o llegit la novel·la, un inspector de policia deté un jovenet perquè furta un pa per fer-se passar la gana.
El jove aconsegueix escapolir-se diverses vegades, però l’inspector sempre li endevina les passes i el torna a detenir fins que aconsegueix enviar-lo a galeres. En aquesta situació, el jove fa amistat amb un altre pres, que, home culte, li fa de mentor. El jove l’interroga per la raó d’aquella implacable persecució del policia que també és, com ell, d’origen humil.
 
Explica al seu jove company que ell és nat a una regió on hi ha llops i que la gent del seu poble conten que no se sap per quina raó, alguna vegada, de tard en tard, a la camada neix un no llop; un que és més gos que llop. La mare el mata immediatament, però alguna vegada no ho fa i el gos escapa a la mort, aleshores la gent del meu poble diu; els llops estan en perill. El gos els coneix i sap com atacar els punts febles dels seus germans llops talment com els espanyolistes d’aquí coneixen el nostre tarannà i saben com actuar.
 
L’actual cap del PPC, l’inefable senyor Piqué, que és un prodigi de travestisme polític ha fet tots els papers de l’auca i ara, peix gros del PPC, sap com preveure i tractar el seus conciutadans. Sempre ha portat la campanya electoral ben espanyolista però a la catalana. Sense els crits ni les estridències pròpies dels polítics carpetovetònics, més aviat amb to pausat i tranquil, sap predicar l’avantatge de ser gos i no llop. Els gossos tenen més futur si bé amb el seu darrer lladruc pot haver iniciat el camí cap el suïcidi polític. Però tant se val, probablement  trobarà la manera de fer-se perdonar, el Sr. Nadal, les Sres. Chacon o. Camacho coneixen perfectament la realitat de la nostra consciència nacional
 
Molts se l’han cregut i no han sabut veure la gran dicotomia, autoodi – autoestima, és a dir; l’ànsia de poder ha fet que, a molts individus com ell, se’ls hagi creat una greu alienació mental; una mena d’esquizofrènia. Per una part, molts renuncien, conscientment o inconscient als seus orígens i practiquen l’autoodi a les seves arrels i, per l’altra, calculen ben conscientment els seus interessos particulars; consideren que més els val estar al costat de qui doni més garanties de situar-se. Aquest és el cas de tants i tants altres piqués. Sense comptar amb els que encara van més lluny i volen formar el seu propi partit lerrouxista i conseqüentment defensor de l’espanyolisme a Catalunya                                         
                                                                                 
L’actual Partit Popular, abans Aliança Popular, i més enrere hereus directes de les essències del movimiento continua mantenint “il·lustres” franquistes més o menys reciclats –més aviat poc- per a la democràcia (abans orgànica i ara ni d’estar per casa). Tots a una, com en una gran coral de granotes, clamen per la satanització dels nacionalismes democràtics. El poder mediàtic els fa el joc anunciant amb perseverança la -segons ells- incompatibilitat entre democràcia i nacionalisme i, naturalment, ells són els demòcrates de tota la vida i els nacionalismes perifèrics són terroristes, insolidaris, Tots al mateix sac amb ETAtal com ha manifestat recentment l’expresident Aznar amb el beneplàcit de dubtosos esquerrans de tots els partits i alguns d’aquí, amb una gran càrrega d’autoodi.
                       
Estem vivint aspectes ben curiosos per no dir exemplarment cínics, insolents d’alguns mitjans mercenaris, la majoria de la premsa estatista no esmenta mai el nacionalisme espanyol. Cal demonitzar el concepte nacionalista o sobiranista, etcètera i exaltar la democràcia constitucional. Però el més curiós, és que ningú es proclama espanyolista, al contrari, s’autoanomenen amb la boca petita partidaris de l’Estat plurinacional per només per donar un to més democràtic ja que ni s’ho creuen ni ho desitgen.
 
Resulta un sarcasme i un insult a la memòria històrica més immediata, la dels qui han defensat i defensen Catalunya com a nació, els que van donar la vida i els que hi continuen esmerçant la seva existència quan algú es planteja donar la mà als neofranquistes reciclats (no oblidem que els hitlerians també van assolir el poder mitjançant l’aval democràtic de les urnes) Diguem les coses pel seu nom; els únics nacionalistes antidemocràtics són espanyols. Això ho hauríem d’haver anat repetint per activa i per passiva, constantment. Nosaltres només lluitem per la supervivència, però si no reaccionem aviat acabarem com els indis nordamericans; a les reserves que els van preparar en la seva pròpia terra uns que també s’autoanomenaven demòcrates
 
Us imagineu una Generalitat ocupada pel PP ? No és tan inversemblant si tenim en compte que, com el cavall de Troia, ja fa molts i molts anys que existeix una nissaga de gent que es diu catalana i que se sent espanyola. No són solament espanyolistes del PP perquè també passa amb el PSOE, però no vull posar-los al mateix sac, perquè, malgrat els Rodriguez Ibarra, els Bono els Guerra i companyia hi ha diferències importants. A Catalunya hi ha dues comunitats culturalment diferenciades què, de moment, conviuen en pau; una d’aquestes són els no integrats i l’altra ja està en minoria a casa seva.
 
Enric Padrosa i Campderrich
Associació Josep-Narcís Roca i Ferreras