El 17-set-20, el President Torra entrava a la sala segona del tribunal supremo a jugar un match que ja havia perdut. Per golejada. L’endemà el discurs de Torra havia desaparegut i en quedava un imprecís aire victimista i romàntic. Els editorials parlaven d’endreçar l’autonomia.
No obstant això, la dissertació de Torra era potent, ben travada i engrescadora. I doncs?
En aquests anys tot ha estat nou, pel president. S’ha fet un lloc, però no ha construït un exèrcit. L’envolten acompanyants de guateque que ballen i berenen sense compromís. Alguns fins i tot, li seguen l’herba. Junts és un guirigall d’encenalls i una disbauxa de projectes. Un bon argument per ERC i pel staff autonomista. El (tristíssim) custodi a Madrid, de l’ANC i Òmnium, era el color d’aquest fracàs. Ells també són els ximbambum del party, el mateix desori.
Torra ha mantingut el tremp de l’1-oc-17. Ha posat el dret de decidir per sobre dels calendaris autonòmics i per això s’ha “oblidat” de despenjar la pancarta. D’aquí, l’escarment. La bullanga judicial és una tapadora, el seu relat.
La tercera via autonomista ha passat pàgina d’aquell 1-oc-17. S’afanya a endreçar Torra i el seu (intempestiu?) discurs. Prem per fer unes eleccions autonòmiques que serviran per amagar (més) el cap sota l’ala i pitja per un horitzó d’oblit i de xut endavant. ERC veu la copa a tocar dels dits.
Puigdemont ha de dreçar el seu procés de momificació i omplir de contingut el Consell per la República. Ha d’assenyalar qui mana (i la generalitat no dirigeix). Els discursos d’uns i altres se separen aquí. La tercera via cerca dirigir la generalitat i l’autonomia. El CxR vol comandar la generalitat per mostrar al món l’argument que Boye va defensar: “discriminats per ser una minoria nacional”
Isidre Palmada, Camós, 19 setembre 2020
