Us reprodueixo l’article publicat al número 1388 d’El Temps el 18 de gener de 2011 sobre el pensador i literat alemany.
Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832) va ser un novel•lista, dramaturg i poeta, que també va conrear el dibuix, la ciència, la geologia, la botànica, l’anatomia, la física, la història, l’arquitectura, l’economia i la filosofia. Un personatge polifacètic i eclèctic que es va endinsar en múltiples camps del coneixement. El mateix Goethe narra els primers anys de la seva vida en el llibre autobiogràfic Poesia i veritat.
Durant la seva estada a Estrasburg (1770-1771), teixeix una estreta amistat amb Herder (l’autor dels Discursos a la nació alemanya). De fet, Herder l’introdueix en la poesia popular alemanya, bo i ampliant el ventall de la seva formació neoclàssica i il•lustrada de matriu fonamentalment francesa. Tant és així que, el 1773, ambdós redacten Sobre l’estil i l’art alemany, el manifest fundacional del Sturm und Drang (Tempesta i Impuls), un moviment cultural considerat el preludi del Romanticisme alemany.
En concret, en aquest text, els dos gegants de la cultura alemanya reivindiquen Shakespeare i MacPherson (que havia causat un impacte enorme amb la publicació de The Works of Ossian, un suposat recull i traducció de balades gaèliques escrites aparentment per un bard del segle III, anomenat Ossian, i considerat pel Romanticisme europeu com una mena d’Homer cèltic, fins que Samuel Johnson va acusar al mateix MacPherson de ser-ne el veritable autor).
Posteriorment, les estades de Goethe a Venècia i a Roma (1786-1788), i la conseqüent immersió en la cultura clàssica, tindran un impacte transcendental, en representar un nou impuls de les seves tendències classicistes. Reforçades, en certa mesura, per la lectura atenta de Kant (el màxim representant de l’Aufklaärung alemanya) i de Spinoza (en qui troba un cert consol espiritual, atès que “qui estima Déu, no ha d’exigir que Déu l’estimi a ell”). Tot plegat, en coincidència amb una actitud política força refractària davant la Revolució Francesa (1789): “prefereixo la injustícia que el desordre”.
Goethe personifica i sintetitza totes les forces creatives de l’època. I, en aquest sentit, també es va saber relacionar amb moltes de les grans personalitats del seu temps, com ara Beethoven, Schiller, Schopenhauer… Així, per exemple, el 1808, en una reunió entre Napoleó i diversos prínceps alemanys, l’emperador el va saludar tot dient-li: “Vous êtes un homme”.
Segons l’escriptora Mary Ann Evans, coneguda amb el pseudònim de George Eliot, Goethe és “l’últim home veritablement universal que ha caminat per la Terra”.
