Us reprodueixo l’article aparegut a El Temps al setembre del 2009 sobre el general nord-americà.
L’1 de setembre de 1939 esclata la Segona Guerra Mundial amb la invasió alemanya de Polònia. Sens dubte, aquesta és un fet prou conegut. Aquell mateix dia, però, es produeix un altre esdeveniment que no ocupa les portades del diaris ni pàgines als llibres d’història… i que, en canvi, resultarà decisiu per la sort del conflicte i també en la construcció de la pau. En concret, l’atzar determina que, poques hores després que Hitler ordeni l’inici de les hostilitats contra l’exèrcit polonès, George C. Marshall esdevingui cap de l’Estat Major de l’exèrcit dels Estats Units. Marshall hi juga una funció decisiva. Adapta l’exèrcit de terra i les forces aèries a les exigències de les noves tàctiques de guerra; escull Eisenhower com a comandant en cap dels exèrcits aliats al front oest (Europa i Nord d’Àfrica); i dissenya les operacions Torxa i Overlord per desembarcar al Magrib i a Normandia, respectivament. Tant és així que Churchill el considera “l’organitzador de la victòria”.
En acabar la guerra, tal com feien els antics generals de la República romana, es retira de l’exèrcit i inicia una nova vida civil. En la seva primera missió, però, fracassa en el gairebé impossible intent d’obtenir una treva i de forçar un govern de coalició entre els nacionalistes i els comunistes xinesos, que han combatut durant anys contra els japonesos i que s’enfronten en una irreconciliable guerra civil.
Sigui com sigui, tot i no haver pogut evitar la victòria de Mao a la Xina, el president Truman el nomena secretari d’Estat. I, precisament, des d’aquest càrrec impulsa l’anomenat Pla Marshall que permet l’espectacular recuperació de la majoria dels països d’Europa Occidental, severament afectats per la Segona Guerra Mundial i que –sovint– viuen en condicions de veritable fam i misèria. De fet, alguns anys després, aquest paper li permetrà obtenir el premi Nobel de la Pau.
Fidel als seus valors i a les seves conviccions, dimiteix del càrrec a causa –entre altres raons– de la seva oposició al reconeixement d’Israel. Un reconeixement, impulsat per la majoria de l’administració nord-americana. Malgrat aquest enfrontament, l’any següent (1950), amb motiu de l’esclat de la guerra de Corea, el mateix president Truman li confia la Secretaria de Defensa, des d’on juga un paper rellevant tant en l’intent de guanyar el conflicte com d’evitar la generalització de l’enfrontament amb la Xina i la Unió Soviètica. Una actuació que li valdrà moltes crítiques (com les del senador McCarthy) i que desembocarà en la seva definitiva dimissió el 1951.