Jo no se si la innovació i la investigació son models de ciència, o si són una derivació d’aquesta, o si es el resultat de tot un cúmul de coneixements, que em temo que el consumisme i l’afany de protagonisme ens pot portar (si és que ja no hi som) a un món d’excentricitats que molts professionals, científics i artistes poden emprar per donar clamor al seu prestigi i a la seva saviesa, com fou el cas en el món de la pintura del “surrealista” Dalí, que no se perquè, però em fa pensar que pot ésser un referent per a molts acreditats professionals de la gastronomia, aspirants a obtenir anomenada i reconeixement. Tot i que algú pot pensar que estic en contra d’aquest “progrés“ haig de manifestar la meva admiració i reconeixement, de l’èxit manifest, que confirma que com tantes altres coses, la gastronomia també canvia; però a mi, igual que a molts nostàlgics, em quedo amb el dubte de la conveniència i de l’efectivitat, tot i ser conscient de que el progrés en general ha transformat fins i tot les mentalitats de les persones d’una edat determinada similar a la meva (1936), i que els nostres fills i nets, i les properes generacions no trobaran mai a faltar, per desconeixement, aquella cuina tant nostrada fins els anys setanta del segle passat, que les nostres àvies i els grans professionals restauradors i cuineres que amb tant de deler cuinaven aquells “platillos” de “menuts” d’aviram amb bolets confitats; l’oca amb naps; el pollastre i l’ànec rostit, aquell arròs cuinat amb cassola de terrissa de Quart o de La Bisbal, que el principal i més important ingredient era el sofregit de ceba, que de ben segur que en la nova cuina ben pocs son capaços d’assimilar. M’agradaria saber si aquests honorats i prestigiosos gegants de la gastronomia, que han captivat a tanta gent en el Fòrum Gastronòmic de Girona, i pocs podem tenir accés al seus menjadors, han tingut la sensibilitat i la delicadesa de dedicar un gest de reconeixement a molts que foren els seus mestres, i que la millor manera de fer-ho, de ben segur que hagués estat amb la dedicació d’un plat que ha desaparegut de la cuina perquè ha sigut reemplaçat per pollastre amb bolets, que és “el platillo”.
No sóc ni gastrònom ni sibarita, com tampoc em considero “llepafils”, però els molts anys obligats a menjar a qualsevol punt de la nostra geografia per la tasca de camioner , m’ha donat l’oportunitat de poder apreciar les diferents cuines, sempre a nivell humil i econòmic, però prou significatiu per valorar la “mà de l’artista” responsable dels fogons, arribant a la conclusió que sempre allà on més bé soc menjant és a casa; principalment tot allò que depèn de fer “la xup xup” i d’una bona picada de ametlles o de pinyons.
