“Qui vol fer alguna cosa troba un mitjà, qui no vol fer res troba una excusa”
Proverbi àrab
El 14 d’abril de 1931 com a resultat d’unes eleccions municipals es proclamava la República a Espanya. El que va provocar la caiguda del règim establert no va ser un referèndum acordat i organitzat amb plenes garanties per preguntar al poble sobre per quin marc institucional es decantava: monarquia o república? No, el que va portar a abdicar al rei Alfons XIII va ser la certesa de que el suport a la monarquia i la seva figura era molt feble tant socialment com entre bona part de la classe política i els estaments militars. El nivell de degradació i degeneració del règim havien minvat els suports i les adhesions al mateix, provocant que un lleu sotrac, com unes eleccions municipals, acceleressin la caiguda de la corcada estructura del règim monàrquic.
El 19 de juliol de 1936 a Barcelona bona part de les tropes de l’exèrcit estacionades a la plaça es revoltaven contra el govern de la República, sumant-se així a l’aixecament armat que havia arrencat dos dies abans al nord d’Africa i s’havia anat estenent pel conjunt de l’Estat. Aquell dia, la ciutat s’aixecà amb el soroll agut dels xiulets de les fabriques i dels vaixells. Era la senyal convinguda per part de les milícies anarcosindicalistes per avisar als milicians i militants llibertaris que l’aixecament de l’Exèrcit era un fet i que calia passar a l’acció.
El notable gruix de les milícies que es van enfrontar aquell dia a les tropes revoltades estava integrat per militants llibertaris i anarcosindicalistes, fet que masses vegades s’obvia. Aquests van defensar la legalitat d’un règim, el republicà, en el qual no creien, ja que el mateix, com en temps pretèrits, també els havia represaliat en la seva lluita per l’assoliment de la plena justícia social i el comunisme llibertari. Tot i això, i arribat el moment de donar resposta a la reacció, els llibertaris i els anarcosindicalistes es van posar al capdavant de la lluita per primer de tot aturar el cop i després, un cop vençut aquest, implementar un nou ordre social de caire revolucionari que permetés avançar en la conquestes socials que fessin possible posar fi a l’explotació dels éssers humans pels propis éssers humans.
L’experiència revolucionària, que va generar una certa violència descontrolada i va intentar canalitzar totes les energies en el comitè de milícies antifeixistes que organitzés la resposta militar, la col·lectivització dels mitjans de producció i la creació d’una nova institucionalitat d’acord amb el nou temps, es va poder desenvolupar quan els esdeveniments es van anar succeint i precipitant en part per la reacció feixista, que fan provocar el col·lapse de l’Estat republicà, la desaparició dels frens socials i el desencadenament de les energies revolucionàries ben presents al nostre país des de mitjans del segle XIX. L’esclat revolucionari no es va desenvolupar a partir d’una dinàmica insurreccional generada pel moviment obrer, no, va ser el col·lapse provocat per una part del propi sistema revoltant-se contra ell mateix el que va generar aquella oportunitat que els llibertaris i els anarcosindicalistes van intentar aprofitar.
El context geopolític i de Guerra civil va jugar en contra del procés encetat el 19 de juliol. Així les pressions de britànics i francesos per la restitució de l’ordre de caire liberal-burgès propi del règim republicà d’una banda, i la pressió dels soviètics per aturar el procés revolucionari i acabar amb l’hegemonia que exercien els anarcosindicalistes a Catalunya van provocar que al cap d’un any tota l’experiència revolucionària es considerés liquidada. El que va quedar després va ser la guerra, la desfeta, la derrota, l’exili, la repressió i la llarga dictadura.
Passat un temps ençà de la fi de la dictadura i arribat el moment de restituir la memòria i amb ella totes les mostres de dignitat i valor que van protagonitzar els nostres avantpassats, cal recordar i recuperar el fil que connecta la proclamació republicana i la lluita per la revolució social no com un element de mera nostàlgia, sinó com aquell element de continuïtat que ens permet comprendre el que avui som en funció del que vam ser ahir i abans d’ahir. I és precisament a partir d’aquest fet que comprenem que mai ningú es va aturar cap segon a demanar garanties ni altres elements condicionants a l’hora de fer caure el corcat règim monàrquic l’any 1931 o aturar la reacció feixista i acte seguit protagonitzar un procés revolucionari d’arrels llibertàries únic en tot el món. Si haguessin fet com avui en dia volen fer i expressen els seus hereus, ni el 14 d’abril de 1931 s’hagués proclamant cap República, ni el 19 de juliol no s’hagués aturat cap cop. I això és així perquè tant ahir, com avui, no hi ha millor garantia que la d’un poble conscient, mobilitzat i compromès en la defensa de la seva dignitat i llibertat.
