A la finalització del partit contra els juvenils de l’Athletic de Bilbo, el general ocupant Álvarez Arenas havia demanat Lasplazas, de les organitzacions juvenils, la celebració d’un Barça-Apañó durant la visita de Galeazzo Ciano, gendre de Mussolini i ministre d’exteriors italià a l’època, a Barcelona. L’arribada de Ciano a la capital catalana l’11 de juliol de 1939 és un dels esdeveniments “més amagats de la postguerra civil per part dels qui van ser els protagonistes”, explica Solé i Sabaté. La Vanguardia Española li va dedicar un suplement fotogràfic que va sortir publicat el mateix dia 11, amb un Ciano vestit de militar, amb expressió altiva, la gorra lleugerament inclinada cap al darrera al mes pur estil Príncipe de Bel-Air i un titular que el descrivia com el “misionero preclaro de la nación hermana”.
L’enviat de Mussolini va ser rebut, enmig d’un ambient patriòtic-feixista que venia des de la fi de la guerra civil a Catalunya, amb reverències i fins i tot arcs de triomf improvisats pels carrers de Barcelona. Aquesta “histriònica” rebuda és el motiu pel qual els fets foren més be silenciats pels que la van organitzar: després de la derrota feixista a la II Guerra Mundial, i la presa de consciència del règim de Franco un cop fracassat la seva autarquía durant els anys 40 i 50 –que van portar el país a la penúria més absoluta- que era millor fer-se amics dels ianquis per fer la punyeta als comunistes, calia baixar el braç i els fums per presentar-se el més pro-occidental i liberal possible. El 1959, amb els famosos Plans d’Estabilització que obrien la porta al liberalisme i a la nova economia de mercat a Espanya, els franquistes van estar-se d’aixecar massa el braç i van aliar-se amb els nord-americans, interessats com estaven aquests de comptar amb bases a la Península per si atacaven els russos -que ho fessin millor en aquest país mexicà, més que no pas a Califòrnia. Franco havia canviat els seus ideals –que van causar una guerra civil cruenta- i havia venut el país als americans per tal de sobreviure i continuar assegut al Pardo.
La visita de Ciano a Barcelona va tenir el seu punt culminant durant el partit entre el Barça i l’Apañó, el primer derbi després de la guerra i que va acabar amb victòria blaugrana per 3 gols a 1, amb gols de César, Pagès i Domènech per part blaugrana, i de Bata per part espanyolista. La premsa del dia del partit, el que avui entendríem com l’avantmatx, deia que “ambos equipos llegan por primera vez después de la liberación de Barcelona, sintiéndose, como siempre, adversarios; però ya no enemigos, porque en la rivalidad que han de seguir manteniendo, el mismo ideal les une y hermana, que es el del progreso del fútbol español”.
Galeazzo Ciano a La Vanguardia Española i instantànea de Enrique Piñeyro Queralt, marquès de la Mesa de Asta.
Un any més tard, però, un altre figura del feixisme de l’època visitaria la capital catalana. Es tracta de Heinirch Himmler, cap de les SS, el juliol de 1940. Entre d’altres paratges, Himmler va visitar Montserrat, en busca, poca broma, del Sant Graal. La fal•lera esotèrica dels nazis sembla que no va tenir límit, i només es comparable a la d’Iker Jiménez i el seu “Cuarto Milenio”. El líder nazi va venir a Catalunya convençut que el Montsalvat del Parsifal de Wagner, a on deien que s’amagava el Graal, era la muntanya catalana. Aquesta visita, tot i l’alt standing de l’hoste, va quedar més ben amagada per les autoritats.
Però uns mesos abans de la blitzvisita de Himmler, s’havia produït un canvi important a can Barça. El 13 de març el Comitè Olimpic Espanyol, juntament amb el Consejo Nacional de Deportes, havien nomenat president del Barça a Enrique Piñeyro Queralt, marquès de la Mesa de Asta, posant fi d’aquesta manera a la comissió gestora presidida per Solé i Julià. Era coneguda la seva avinença amb les autoritats feixistes, però i la seva afecció pel futbol? Segons l’historiador Jaume Sobrequés, Piñeyro “ni era soci del Barcelona, ni havia tingut cap mena de relació amb l’entitat, ni era afeccionat al futbol, ni n’havia vist mai un partit, ni tenia coneixements de les regles d’aquest esport”. Vist això, el nomenament del marquès de la Mesa de Asta només responia a una voluntat del règim de mantenir a ratlla el Barça, una entitat amb un immediat passat republicà i catalanista. És curiós, tanmateix, que el nou president acabés dimitint després de diversos escàndols contra el Més que un club.
Solé i Sabaté explica que corre el rumor que Piñeyro va deixar unes memòries explosives a on possiblement defensava el Barça, però que mai haurien estat publicades. Sigui cert o no això, no hem d’oblidar que el marquès era un franquista convençut, que tot i que va arribar a sentir com a propi el Barça i que el va defensar en una època difícil per al país, era col•laborador i beneficiari d’un govern totalitari.
Fastiguejat per la pressió de les autoritats franquistes contra el Barça, va demanar la dimissió l’agost de 1942. Mentre que la Federació Catalana va acceptar la renúncia, el govern franquista la va refusar, motiu pel qual va haver de tornar al càrrec, en el qual només duraria un any més.
Durant aquesta etapa, a can Barça es va patir un canvi de nom –aquest cop dut a terme-, una espanyolització del títol de l’entitat: de Futbol Club Barcelona es va passar a Club de Fútbol Barcelona. A més, l’escut culé va patir canvis en veure reduïdes a dues les barres de la senyera –a imatge i semblança de l’escut de la ciutat. Solé i Sabaté posa com a exemple similar el cas de la Unió Esportiva Olot, una unió de clubs com el FC Olot –impulsat per Gamper, amb l’escut i la samarreta blaugranes- que va néixer el 1922; aquesta entitat va dur a terme durant l’etapa republicana una extensa activitat cultural i catalanista. Un cop arribat els franquistes a la capital de la Garrotxa, van prohibir l’escut, van castellanitzar el nom i van eliminat els colors de l’entitat –que van passar a blanc. La importància del Barça a nivell català va impedir que mesures com les que va patir l’Olot o altres clubs, o l’intent de rebatejar el club com a “España”, a més de la influència de personatges de la directiva, no es donessin a can Barça.
El marquès acabaria dimitint l’agost del 1943 després de l’11 a 1 de les semifinals de la Copa a Isengard. L’àrbitre del partit, Celestino Rodríguez, hauria estat pressionat nada más y nada menos que pel general Moscardó, que havia esdevingut president de la Delegación Nacional de Deportes. Al partit d’anada d’aquelles semifinals el Barça havia guanyat per 3 gols a 0 al Maligne. No contents amb això, i al més pur estil “Villarato”, la premsa madrilenya –i el propi Mundo Deportivo, tal i com comenta Àngel Mur al següent vídeo sobre la semifinal- va començar una cruzada contra el Barça que va esdevenir en llançament de pedres als jugadors culers a la seva arribada a Mòrdor i xiulets de franc proporcionats per la directiva de la clara d’ou amb sucre als antecedents dels Ultra Sur. A tot això la Federación havia imposat al Barça una multa de 2.500 pessetes pel suposat comportament antiesportiu –alguns parlen fins i tot que Les Corts va aplaudir als madridistes quan van saltar al camp- dels afeccionats blaugranes. Ah!, i a la tornada la multa va ser de 25.000 pessetes, per presumir les autoritats que els incidents del partit de tornada al camp del Maligne -invasió de camp inclosa- eren fruit del comportament del Barça a l’anada.
Ja ho veureu al vídeo, però us puc anar dient que Miró, el porter del Barça, va haver de jugar al més pur estil José Francisco Molina, això és, a sis o set metres de la porteria, degut a que queia de tot des de la grada.
Aquest escàndol va suposar la dimissió irrevocable de Piñeyro al capdavant de l’entitat blaugrana. L’odi i la voluntat d’humiliar l’equip català era tan gran a Madrid que fins i tot acabava per avorrir feixistes tan convençuts com el propi marquès de la Mesa de Asta.
Xaviero.
