Seguint amb la línia cronològica que vam deixar calenta pels volts de l’abril del 39, amb la gran idea de Marca de canviar-li el nom al Barça, continuem amb la secció ‘Memòria Històrica’, i avancem uns mesos fins l’estiu d’aquell inefable any.
Els primers mesos de 1939 van ser de total inactivitat a can Barça. No seria fins el 22 d’abril que es van reunir els membres del Consell directiu, amb la disposició de la Federació Espanyola –Francesc Jover n’era el delegat a Catalunya- de depurar tots els membres del club sospitosos de republicanisme i catalanisme, i de crear una comissió gestora del club. Aquesta comissió va estar formada per cinc membres, dos dels quals eren membres de la Falange, Antoni Vallès i Agapit Vallmitjana, i un era Manuel Bravo Montero, un personatge amb un gran currículum: capità de la benemérita, soci i ex jugador de l’Apañó i cap del Rondín Antimarxista, una mena de Gestapo secreta que es dedicava a estovar a rojos y separatistas. El president de la comissió, escollit el 6 de maig, va ser Solé i Julià.
L’Athletic l’any 1939 i Solé i Julià.
Amb aquesta situació es va arribar al primer partit del Barça després de la guerra. La reobertura del camp de Les Corts va ser un autèntic aquelarre feixista. Els dos equips en lliça, un combinat blaugrana format per jugadors d’equips de tot l’estat –Espí i Zaldúa, del conjunt Txuri-urdin; Vergara, de l’Osasuna; Estrada i Vázquez, de l’Aviación Nacional, antecessor del Pateti- i jugadors del Barça, i els juvenils de l’Athletic de Bilbo, van saltar al terreny de joc sota la mirada del general Álvarez Arenas, cap dels Serveis d’Ocupació de Barcelona, que presidia un acte ple de banderes falangistes i de l’aguilucho. El partit va finalitzar amb un 9 a 1 a favor del combinat Azul-Grana, que és el nom que Galinsoga –director de La Vanguardia Española durant aquells anys i fervent catalanòfob- va utilitzar a la seva crònica del dia per a referir-se al Barça.
La crònica del partit la podeu consultar a l’hemeroteca de La Vanguardia. Resulta interessant comprovar com el cronista afirma que “el gran defecto de las selecciones [….] fue la falta de conjunto. Y en un combinado como el que ayer alineó el Barcelona, el citado defecto podía haber sido mayor”, a l’hora que afirma, més endavant, que “ese fenómeno [el dels combinats] que no es más que efluvio patriótico, se filtró campo adentro y, operando debajo de las camisetas azul-granas, que volvían a evolucionar sobre el césped presididas por la bandera de España, reanudando la historia un Club prestigioso, dio unidad de técnica a un puñado de jugadores a los que la gestora del Club había reunido sin poder pasarles por el tamiz del entrenamiento”. És a dir, que el combinat barcelonista va guanyar als juvenils del Bilbo a causa d’un “efluvi patriòtic”. També es dóna com a motiu de la derrota “el calor, fuerte, intenso, molesto, que los muchachos del Athletic debieron sentir perdiendo energías en la soleada terrible a que estuvieron sometidos”.
Més enllà del valor esportiu que va tenir el matx –podem dir que zero-, cal parar atenció en l’espectacle, en l’autèntic aquelarre feixista que va tenir lloc al camp culer. Solé i Sabaté escriu al seu llibre El Barça en guerra com el Noticiero Universal es va fer ressò de l’esdeveniment, tot remarcant “la trascendencia y significado de este acto” i el seu principal protagonista, el Barça, al qual diu que “es una institución de nuestra ciudad, se le quiso convertir también en instrumento de la anti-España”. Com podem veure, el Barça era un element subversiu pel règim degut al seu passat de defensa de la catalanitat i de la legalitat republicana. Hem de lligar aquest aspecte amb al fet de l’ocupació de Barcelona –segons la terminologia pròpia dels feixistes- per part de l’exèrcit rebel, per poder arribar a entendre la importància d’aquest esdeveniment político-esportiu; els franquistes volien així, apropar-se al poble –tot apropiant-se del Futbol Club Barcelona-, i ja de pas fer adoctrinament mitjançant l’esport.
Tant Álvarez Arenas com Bravo Montero van pronunciar sengles discursos apel•lant a la patria, als caídos i a la españolidad de Cataluña y del Barcelona. Després del servei d’honor concedit a la filla del general, la “Carmencita Álvarez Arenas”, i d’un altre discurs del president de la comissió gestora, Solé i Julià, amb visques a Franco i Arribas España!, l’espectacle esportiu en sí va començar.
Però va ser al final del partit, en un obsequi “por la gestora del club con un vino de honor”, quan el general Álvarez Arenas va demanar al “camarada Lasplazas”, periodista i assessor esportiu de les Organitzacions Juvenils de la Falange, l’organització d’un partit Barça-Espanyol, clubs “a los que quiere ver unidos en lucha Deportiva para el desarrollo y fortaleza del deporte espanyol, que tanto debe a ambos”. El motiu d’aquesta demanda era la visita del gendre de Il Duce i ministre d’exteriors del règim feixista, Galezzo Ciano di Castelazzo, dues setmanes més tard.
Tampoc va faltar al•lusió a la rivalitat entre els dos clubs de la capital catalana en el discurs de Bravo Montero abans esmentat; segons la crònica del dia, el capità de la Guàrdia Civil va fer esment a la seva etapa com a jugador de l’Apañó, definint-se com un “adversario del Club azul-grana, però en noble y leal competencia”, al que va afegir, amb un argument digne del millor spin doctor de l’exèrcit nord-americà , que “por haberlo combatido y odiado, le quería”. La traca final, tanmateix, vindria al final del discurs: “al verle [al Barça] ahora limpio, pulido, renovado, dispuesto a complir su verdadera función, él dejaba hablar al corazón y se prostaba de rodillas diciéndole: ‘quiéreme, porque te quiero…’”.
