Avui, en Miquel, malgrat per la gent del poble continua essent el fuster de tota la vida, és jubilat.
El fascina passejar. Camina amb les mans enllaçades a l’esquena. Vagareja per carrers i places. S’atura a fer memòria i el satisfà reconèixer el seu treball en tombar les cantonades. Això el transporta als inicis, els quals, segurament, no van ser gens fàcils.
En Miquel doncs va tirant amb la seva jubilació, fruit i justícia de jornades. I té temps. Temps per entendre les dificultats del nou i jove fuster -qui recentment ha estat pare per primera vegada-. I s’adona que les coses no han avançat pas massa. Que les dificultats per al jove fuster, per al jove empresari, són les mateixes. Sobretot, per un idèntic demà d’incertesa.
En Miquel es fa gran. Per a ell el futur també és sinònim d’inseguretat. Com ho és el de la seva dona. I el dels seus fill i filla, els quals viuen fora. I, per tant, quan els seus pares ho necessitin, no podran fer-se’n càrrec.
En Miquel i la seva dona, però, volen envellir al poble on han viscut sempre. I el poble, té serioses dificultats per garantir-los qualitat de vida. Perquè el poble és Catalunya, i Catalunya no té prou recursos. Catalunya no té prou recursos, i les polítiques de benestar de l’Estat espanyol no han estat, ni són, serioses. Perquè l’Estat espanyol ens roba. Ens enganya. Perquè l’Estat espanyol només vol el seu vot, i el del jove fuster. I per això, en Miquel, vol la independència.
