Ahir escoltàvem en Josep M Alvarez, líder de la UGT de Catalunya, i recalco pels més escèptics, de Catalunya amb tota la seva amplitud, doncs n’ha donat sobrades mostres, que en un escenari tant complex com l’ esdevingut per la crisi i les reformes estructurals de les relacions laborals, especialment de la negociació col·lectiva, no es podia menystenir una unificació sindical, a l’estil alemany de confederació única. L’ estil, o model, és el de menys potser ara per ara, però si que és cert que a vegades, la dispersió sindical afebleix el moviment obrer, i més ara. I de fet, aquest debat “unificador” no és aliè a algunes patronals.
Pels més escèptics, comencem per afirmar que la realitat social, el benestar, i si filem prim, la democràcia, hagués estat més feble sense el moviment obrer organitzat. Les cotes de benestar assolit s’expliquen per la intensitat del moviment obrer sindicalitzat en els primers anys de la transició. I això no només passa aquí, sinó arreu del mon, on la diferència entre l’existència de moviments sindicals s’explica per l’existència de drets, millors salaris, i en general, millor benestar i distribució de riqueses. Penseu en el dret social que penseu, segur que al darrera hi ha hagut un representant sindical que l’ha batallat a fons.
La crisi afebleix les estructures sindicals per la via de les reformes, però també en el finançament, i en el fons, en el funcionament estructural – no és gratuït que això passi mentre mana la dreta -. Però també imposa reptes importants, que ben aprofitats, poden fer renéixer el seu esperit més combatiu. Amb la reforma laboral, la negociació col·lectiva i el conflicte s’atomitzen, i això obliga a l’acció sindical organitzada i preparada per baixar a estructures on no eren presents. Per tant, una oportunitat. Però alhora, un repte, doncs amb organitzacions minvades i molts menys recursos han d’afrontar una reforma a fons de la seva acció.
I és segurament d’aquestes oportunitat i amenaces, dels reptes a afrontar en el més curt termini, que neix una idea europeïtzant d’unificar l’acció sindical, cada cop més única. De fet, hi ha una relació directa entre el creixement dels atacs més agressius al benestar i la unificació de discurs sindical. Unificar acció, diversitat inicial d’organització, i una fusió a més curt o llarg termini en funció de les realitats de cada organització sindical i les penúries que imposi el context econòmic per a elles.
És cert que l’altre gran líder sindical, en Joan Carles Gallego, de CCOO de Catalunya, i reitero, de Catalunya també, s’ha afanyat a explicar que de moment, no és en les prioritats immediates. Però la situació, cada cop més extrema, obliga a obrir la ment, i en els propers congressos de finals d’any a CCOO i al febrer a UGT, serà segur un tema de debat.
I si es planteja el debat d’una hipotètica unificació no hem de perdre de vista que a més enllà de que unifiqui o no totes les sensibilitats d’arrel més social, haurà de fer el plantejament de la que la unificació ha de prendre partit, també, en la escissió de les respectives organitzacions estatals. La realitat demostra que un sindicat unificat sense dependències territorials alienes afronta molt millor les necessitats del territori, per allò de la proximitat. El model basc és un exemple de com la unitat d’acció sovint genera sinèrgies en clau “estat” que afavoreixen el interessos territorials. En tot cas, talment com es fa difícil discutir hores d’ara la necessitat d’un Marc Català de Relacions Laborals, perquè la proximitat de la regulació dona fertilitat al mercat de treball, una acció sindical pròpia sense dependències en el context català, i amb ambició, de Països Catalans, seria, si s’escau, l’escenari òptim. Malgrat hi ha moviments sindicals en clau pròpia, això ja no és suficient.
Fa uns dies la unitat d’acció va fer que tant CCOO com UGT es posicionessin favorablement al canvi de model de finançament, i amb certs tocs d’ambició nacional. És evident que llegeixen en el seu si les corrents més sobiranistes. Corrents cada cop més majoritàries que troben en el sobiranisme identitari algunes vegades, però cada cop més, en el sobiranisme o independentisme pràctic, la sortida més racional a la crisi, a l’embat al benestar, i a l’ofegament que patim com a persones ciutadanes, treballadores, emprenedores o empresàries.
L’embat doncs de la construcció d’una realitat pròpia més efectiva i eficient, que molts opinen que passaria per l’aïllament d’un Estat que empetiteix i empobreix les opcions reals d’afrontar el complex futur que ens espera, no serà possible sense una hipotètica “fusió per escissió” dels dos grans sindicats de les seves dependències estatals. Al final, la fusió serà o no serà, malgrat tot apunti a que s’ha d’explorar, però la escissió, o és o no serem.
Com diu un conegut, sense aviació mai farem la revolució. L’ extrapolació seria aquí que, sense els sindicats – escindits o no, propis o no, però la majoria – mai serem independitzats. Així doncs, en aquest embat, els sindicats hi son cridats i no hi poden faltar, o per qui ho prefereixi, no hi poden faltar per què hi son cridats. Esperem que puguin i sàpiguen aprofitar el debat intern, els reptes i oportunitats, per obrir amb igual intensitat, aquells que no ho hagin fet, el debat de la seva emancipació estatal.
