Assolir la independència de Catalunya requereix la majoria social, política i electoral, com qualsevol projecte públic en democràcia. Mai no hem votat pertànyer a Espanya, i fins ara només les eleccions permeten votar candidatures de partits que amb més o menys intensitat o credibilitat s’hi refereixen, però difícilment un vot a una candidatura pot prendre’s per ell mateix com a unívocament partidari o contrari: la gent vota els partits per una multitud de raons, no necessàriament ni principalment per assolir la independència o impedir-la, i per això arreu en els processos de sobirania ha calgut un doble requisit: que les eleccions les guanyessin els independentistes i que una majoria clara votés sí en un referèndum. Només quan la majoria parlamentària independentista és aclaparadora, com s’esdevingué a Eslovàquia o Kosovo, no cal el referèndum; el més habitual, però, és que una decisió tan transcendental com constituir un Estat propi independent se sotmeti al vot directe del poble.
La llei de consultes populars per via de referèndum, aprovada pel Parlament el 10 d’octubre passat, obre el camí per poder votar directament la independència complint estrictament la normativa constitucional i legal espanyola. Tres són les vies perquè la Generalitat, que sempre necessita l’aprovació del Parlament, pugui organitzar i convocar un referèndum:
a) Proposta del govern, dos grups parlamentaris o 27 diputats.
b) Proposta d’almenys 10 ajuntaments amb un mínim de 500.000 habitants.
c) Proposta per iniciativa popular del 3% de la població, unes 250.000 persones.
Al seu torn, la proposta dels ajuntaments l’ha d’aprovar el plenari, però també podria sotmetre’s a referèndum municipal previ, convocat pel mateix Ajuntament o per iniciativa popular, quan ho proposin entre el 20% i el 5% dels habitants, segons llur nombre.
Podeu llegir la resta del text en l’article original publicat al diari AVUI el 19 de març de 2010.
