Començaré pel final. L’objectiu del front comú dels diaris catalans (?) defensant la constitucionalitat de l’estatut no és altre que frenar com sigui l’independentisme que en resultarà, i que veuen que ja es cou amb les consultes populars per l’autodeterminació. L’statu quo està molt acollonit i actua. Sembla mentida el que poden arribar a fer els partits catalans de la poltrona a través dels seus altaveus als mitjans per continuar aferrats a la mamella. Ara acaben de fer un front comú tant inèdit com trampós apel·lant, diuen, a la dignitat catalana. La veritat secreta, però, és que l’únic a què apel·len és a la tova que saben que els caurà amb la retallada de l’estatutet. En primer lloc, cal dir que no hi ha cap dignitat en la defensa de la indignitat inherent de l’Estatut, atès que no és més, recordem-ho, que una llei orgànica espanyola. És patètic, és infantil i indigne insistir a dir a l’amo trampós que t’adaptes a la seva llei perquè et respecti. Aspirar a esprémer allò que l’amo diu concedir-nos, i a sobre després queixar-se quan no compleix retallant-nos l’almoina com qui retira un caramel a la boca d’un nen, provoca vergonya, és ridícul i no és digne ni dels micos quan fas veure que els llances cacauets. Però ves per on, el nivell de confusió de la nació és tan bèstia que ara se’ns fa empassar una abaixada de pantalons com si fos una mostra de dignitat. I no només és una mostra d’indignitat, sinó que a més s’executa de la manera més mesquina imaginable: entabanant a consciència el ciutadà.
L’objectiu dels partits catalans (perdó, dels diaris) amb aquest front comú no és altre que apaivagar amb calculada previsió els ànims, preparar el terreny al ciutadà mitjà, que en definitiva suposa el gruix de vots i a qui amb raó tracten d’imbècil —no endebades el tenen ben ensinistrat al llarg d’anys en aquest dubtós art—, per quan ara vingui la patacada estatutària. L’objectiu del front, doncs, no consisteix a demostrar cap dignitat ni mitja, sinó a calmar els ànims del poble català contra la inoperància dels nostres polítics quan veiem que després de la retallada naturalment no fan res, no fan cap gest, ara sí, de dignitat per prendre mesures. Perquè per força no faran res, tenint en compte que l’única mesura que els quedarà per prendre serà posar immediatament fil a l’agulla per caminar sense vacil·lacions cap a la independència. La situació els posa —per fi!— contra les cordes, però la poltrona instal·lada sobre les putrefactes aigües estancades els és massa còmoda. Els esdeveniments posen en un atzucac històric als polítics catalans i els cal pensar estratègies per escapolir-se’n com sigui.
El sospitós front comú dels diaris està pensat per apagar el foc de la forta animadversió que causaria al ciutadà mitjà la descarada passivitat dels partits catalans si no hi hagués aquesta prèvia comèdia en forma de falsa dignitat política. I és que la passivitat dels polítics es farà igualment efectiva, només que executada amb silenciador. S’ha d’ensarronar el ciutadà perquè cregui que els seus polítics, pobrets, ho han intentat tot, s’han mostrat dignes però no ha pogut ser, i per tant que el poble segueixi, si no confiant cegament en els partits tradicionals, sí continuant-los votant, que és el que compta. Els partits actuals, com un peix que es mor si el treus de l’aigua, per sobreviure necessiten marejar la perdiu eternament. I això és tan greu com dir que per sobreviure els partits catalans necessiten que el poble català continuï morint —tan lentament com sigui possible, això sí— espoliat dins d’Espanya, perquè mentrestant qui dia passa any empeny, que així es viu molt bé i un dia igualment haurem de morir, tu. Vet aquí la gravetat del que tenim ara mateix al Parlament. Ens han de defensar els nostres botxins. I vet aquí també el que hi tenim a fora: abstenció i rucs que seguiran votant-los perquè ens defensin.
Hi ha però, un efecte positiu en aquesta comèdia del front comú dels diaris. Quan el pescador retira la xarxa, hi troba molta morralla, però de tant en tant hi apareix un lluç. Aquesta operació —i espera’t les que hi haurà fins a les eleccions de l’octubre vinent— sens dubte farà picar a la gran massa, però la xarxa també haurà pescat un bon estol d’independentistes. I això és el que compta. Sumar. A Reagrupament, tant si el silencien com si no, tant si el desacrediten amb la mentida com si no, ja no hi ha qui l’aturi. Perquè la independència ja no té marxa enrere.
