Frenar la corrupció? Impossible, massa tard.

El més corrosiu del tema tan “actual” de la corrupció no és la corrupció mateixa, sinó la hipocresia que aquest greu problema suscita i que justament demostra l’irreductible caràcter mentider i corrupte de la majoria del poble que la practica. Perquè ara resulta que, tot d’una, el catalanet mitjà es veu que s’adona, escandalitzat, de la claveguera corrupta on des de fa trenta anys no només ha viscut sinó que ha col·laborat intensament i gustosa a engrandir. El més repugnant del tema corrupció és que sembla que aquella immensa majoria del populatxo català que fins fa quatre dies (quatre anys, per ser exactes) estaven encantats de participar acríticament i gustosament amb la imbècil especulació immobiliària i la compra d’imbècils per innecessàries segones residències i vehicles més potents que els del veí, ara que es troben a l’atur i fins en la indigència se n’oblidin i assenyalin els bancs com els dolentots de la pel·lícula, fent així gala mesquina de la sentència de Sartre que “l’infern és l’altre”. El més repugnant del tema corrupció és que ara el ciutadà posi el crit al cel amb la corrupció política, quan han estat trenta anys votant aquests mateixos partits manifestament corruptes, començant per la seva escandalosa negativa eterna a crear una llei electoral que, fins que tot va anar bé, no semblava importar a ningú dels que ara tant s’indignen.
 
El més repugnant del tema corrupció no és la corrupció mateixa, sinó que els partits polítics ara s’afanyen a utilitzar l'assumpte per fer partidisme aprofitant-lo per acusar de corruptes la resta de forces a fi de treure'n rèdit electoral. Per tant, no només exhibeixen novament mentalitat tramposa i corrupta, sinó que ara la manifesten cínicament a costa de la problemàtica de… la corrupció mateixa!, tot omplint-se la boca utilitzant-la no només per deslegitimar l'oposició sinó que, a més, de passada, per girar la truita i, lluny d'incomodar-se amb el tema corrpció, aprofitar el filó per desviar l'atenció davant del poble donant per fet que la cosa no va amb ells, els polítics, fins a l'extrem cínic de parlar de crear oficines anticorrupció o d’organitzar una solemne cimera per suposadament combatre-la per dir-se a si mateixos, els llops, juntament amb el seu poble estúpidament llop per a si mateix, que des d’ara es portaran bé dins el galliner, i a sobre en un acte calcat al que ja van celebrar fa dotze anys, els nuls resultats del qual els ha menat a no tenir cap altra idea que tornar a organitzar la mateixa idèntica cimera que no tenen vergonya de repetir, justament en una altra descarada demostració de fins a quin punt arriben a ser corruptes i quina és la seva nul·la voluntat de deixar de ser-ho. Ep, i amb tota lògica. No se m’acut que una rata de claveguera, acostumada a fer de la merda el seu hàbitat, el seu mitjà de supervivència, ara tot d’una fos capaç de sobreviure en un ambient salubre, democràtic de debò. Impossible. Moririen en l’intent. No abandonarien les pràctiques corruptes ni que tinguessin autèntica voluntat de canviar les coses. Per a ells la corrupció és com per als peixos les brànquies. I el mateix, tal com apunto, val per a la població catalana que els vota. Per això, tal com diu Miquel de Palol al seu recent i notable article a El Punt Avui, “no ens en sortirem”. I en la mateixa línia va Xavier Roig al seu últim article (busqueu-lo, collons, que escric a raig i em fa mandra annexar-lo) al no menys infumable diari Ara.
 
 
Corrupció irreductible i castrant a banda, només a tall d’exemple recullo quatre perles catalanetes que reblen el clau de la idiotesa d’aquest poble, del tot incapacitat per  fer res de mínimament elevat:
 
Com era previsible, ara sento que els catalans i els mitjans catalans mateixos es qüestionen si el tema corrupció espatlla o no el procés independentista, com si una cosa tingués a veure amb l’altra; com si fóssim éssers inferiors o criatures úniques al món a qui no se les pot deixar soles i, a diferència de la resta de nacions normals, ens calgués ser tutelats… i a sobre per l’exemplar Espanya!; com si aquest no fos l’”argument” previsible i fal·laç que ja ens llança l’enemic; com si la continuïtat dins l’Estat espanyol del qual ens volem deslliurar, entre altres coses per corrupte, fos garantia de res que ens hagués de seduir a quedar-nos-hi. En fi. Amb soldats catalans així d’espavilats ja abans d’entrar en combat, no ens calen tropes enemigues. 
 
Més: ara veig que a S’Agaró s’ha celebrat una cimera econòmica on els catalanets conviden i deixen anar la bava de babaus en rebre amb somriures d’orella a orella i catifa vermella l’incompetent i lladre arruïnador exLehman, ara ministre espanyol de Guindos, procedent de la metròpoli i a qui els indígenes de la colònia acullen en qualitat de gran expert i amb honors d'esclaus suposo que, síndrome d’Estocolm a banda, desfets davant la perspectiva de rebre lliçons magistrals d’ineptitud del prohom.
 
Més: continuo veient amb total estupefacció com catalans i bascos (aquests m’importen un rave) escridassen (des de l’anonimat de la massa, no caldria sinó) la presència del rei a la final de la Copa que porta el seu nom i a la participació de la qual l’equip dels somnis dels escridassadors i els mateixos escridassadors curiosament s’avenen de bon grat a participar en comptes de declinar, amb la qual cosa s’estalviarien dues coses: 1) aportació d’esforç, talent i nivell,  i el consegüent regal en prestigi a la Copa del Rei espanyol que tant diuen detestar. I 2) les energies de l’escridassada. En fi. Imbecil·litat? Covardia? Jo diria que les dues coses alhora o, si preferiu qualificar-los de gossets petaners fidels a l’amo a qui borden, també em semblarà precís.
 
I més per acabar: sembla estrany que una nació que diu voler-se independentizar tingui uns mitjans (imprescindibles per a tal efecte) que es dediqui a preguntar als seus ciutadans si el cap de govern… del país veí!, és a dir Mariano Rajoy, hauria de cobrar o no més del que cobra. Sensacional. Ai senyor. Però que hi farem. Aquest és el material neuronal de què disposem. I de què disposarem fins que deixem de disposar, perquè ja no existirem.
 
Ricard Biel