Tot just un segle abans de la mort d’un malalt i cec Francesc d’Assís (1226), havia mort Guilhem de Peitieu (1126), VII comte de Poitiers i IX duc d’Aquitània, el primer trobador en una llengua neollatina del qual en coneixem el nom. El comte duc posseeix més terres que el mateix rei de França. Els cronistes contemporanis relaten alguna particularitat d’aquest sobirà amb pocs escrúpols, com ara l’hostilitat frontal a l’Església, a l’excomunió o que és espòs de dues dames, a qui rebutja. El descriuen com un home cínic, burleta i sensual. Sigui com sigui, en l’ars poetica, sap conrear tant un registre desimbolt i lasciu com una poesia nostàlgica i delicada, bo i rendint vassallatge a la seva enamorada, tot un clar antecedent de l’amor cortès extramatrimonial i de la lírica medieval.
Curiosament, des del seu mateix naixement, la poesia occitana ja dóna mostres d’una altíssima qualitat literària, tant per la seva riquesa de vocabulari com per la seva perfecció formal. I, així, per exemple, en la quarta de les seves onze cançons conservades (Farai un vers de dreyt nien), Guilhem construeix una veritable obra mestra de l’abstracció anímica, mentre ens explicita que no vol escriure sobre res en concret, sinó que es limita a “trobar” versos pel simple gust de la composició. Una mena d’art per l’art avant la lettre, d’una “modernitat” gairebé increïble.
Entre els seus descendents hi ha un altre “trobador”, el primer comte rei catalanoaragonès de la història. En efecte, Guilhem va ser avi tant de la mare com de la padrina d’Alfons el Cast (o el Trobador), que –en ocasions– ha estat anomenat “l’emperador dels Pirineus”, perquè les seves possessions s’estenien des de l’Ebre fins als Alps.
Així, doncs, no ens hauríem d’estranyar que Sant Francesc (el primer trobador conegut en llengua “italiana”) sigui explícitament deutor de la tradició lírica occitana (i, per tant, en certa mesura, de la catalana). Nosaltres encara som hereus d’aquests vincles tan fructífers entre totes aquestes terres mediterrànies. Així, per exemple, la tradició pessebrística catalana (tan ben estudiada per Josep Maria Garrut i Romà) té el seu origen en la visita a Barcelona d’aquest sant, que es va acomiadar de la nostra terra dient: “Us deixo la pau i el bé”. Una expressió que sembla haver derivat fins al nostre “passi-ho bé”. E, se non é vero, é ben trovato…
Ampliant el ventall dels nostres referents culturals, la sempre plaent riquesa de l’esperit serà un dels fonaments de la nostra llibertat.
Article publicat a l’ACPG l’octubre de 2009
