En 2009, es commemorà el 600 aniversari de la mort del franciscà Francesc Eiximenis, ocorreguda entre març i abril de 1409 a Perpinyà. És bo recordar la seua figura i fins i tot donar-lo a conèixer, ja que, malgrat la seua gran importància, molta gent sols el coneix d'oïdes o, senzillament, no el coneix, tot i ser un dels escriptors més importants de la literatura catalana de tots els temps, i una persona molt rellevant al País Valencià del s. XIV. A València visqué 25 anys, i allà hi escrigué la major part de la seua diversa obra, en català i en llatí. Francesc Eiximenis, doncs, representa també la vinculació estreta entre Catalunya i el País Valencià. Tant és així que a Eiximenis hom l'ha considerat al llarg de la història català o valencià indistintament.
Parlant sobre la seua vida, nasqué probablement a Girona, pels volts de 1330, i ingressà de ben menut en l'orde franciscà, com era molt normal entre els fills de famílies acomodades (com era la seua) en aquella època. Seguí després un ampli periple d'estudis per diversos centres universitaris, tant de la Corona d'Aragó com d'Europa Occidental. D'entre ells, tenim molts indicis que el que més li influí va ser la Universitat d'Oxford, on els franciscans tenien llavors un brillant estudi, que donà figures com per exemple Robert Grosseteste, Ricard de Middletown, Adam Wodham, Robert Cowton o Joan de Gal·les, a banda de les dos màximes figures del pensament franciscà del s. XIV: el beat Joan Duns Escot i Guillem d'Ockham.
Els seus estudis culminaren amb l’obtenció del títol de mestre en Teologia (grau màxim universitari de l'època) en 1374 en la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. Obtingut aquest títol, torna a Catalunya, i se tenen notícies d'ell a Barcelona, Vic i Girona.
En 1379 aproximadament, el rei Pere el Cerimoniós li encarregà la seua gran “obrada”, en paraules del mateix rei: Lo Crestià. Aquesta obra devia haver consistit en una Summa Theologica, com les que se feien llavors, en tretze volums, i ací ve la novetat, en llengua vulgar. D'aquests tretze volums sols s'arribaren a composar quatre, i amb materials destinats per a la resta, composà Eiximenis altres obres, de les quals parlarem després. El Primer del Crestià (376 capítols més 5 del pròleg a tot Lo Crestià), doncs, el primer d'aquests volums, fou conclòs a Barcelona vers 1381 i versa sobre una introducció general i apologètica del cristianisme.
Cap al 1382 es té constància ja de l'estada de Francesc Eiximenis a València. S'ha dit que la seua vinguda es degué al desig dels jurats de València d'atreure a la ciutat figures destacades dels ordes mendicants, que donaren gran lluentor intel·lectual a la ciutat. Ací conclogué Eiximenis la resta de llibres de Lo Crestià: El Segon (239 capítols), vers 1382, que tracta sobre la temptació; el Terç (1.060 capítols), vers 1384, que tracta sobre el mal en general i els diversos pecats en concret, i el Dotzè (907 capítols), amb una primera versió conclosa vers 1387 i la versió definitiva conclosa vers 1391, que és un veritable manual de governants, a l'estil dels nombrosos De regimine principum d'aquesta època, de contingut enciclopèdic, dedicat a Alfons d'Aragó, primer duc de Gandia, comte de Dénia i de Ribagorça i marquès de Villena.
Al poc d'arribar a València, a més, vers 1383, escrigué el Regiment de la Cosa Pública, una obreta de 39 capítols dedicada als jurats de València, on els dóna consells per al bon govern i exposa sintèticament l'ideari pactista medieval.
A València, l'activitat de Francesc Eiximenis fou incessant i podem destacar diverses fites. Així, fou un dels tres religiosos encarregats de pronunciar l'elogi fúnebre de Pere el Cerimoniós en 1387, i també del discurs per a celebrar la campanya siciliana de 1392. No debades, Eiximenis fou autor d'un Ars Praedicandi (Manual de Predicació) en llatí, on dóna consells i pautes per a elaborar sermons, a l'estil de manuals semblants que se feien en aquella època. També fou comissari apostòlic d'una croada valenciano-mallorquina contra els pirates del Nord d'Àfrica entre 1397 i 1399. També rebé l'encàrrec, que no reeixí, de part del Consell de la ciutat de València, d'encapçalar una comissió que pretenia unificar els diversos estudis de la ciutat en setembre de 1399. Col·laborà, en fi, en la fundació del convent franciscà de Sant Esperit de Morvedre, prop de Gilet, en 1404. En aquesta fundació tingué part important la reina Maria de Luna, muller de Martí I l'Humà (o l'Eclesiàstic). Aquesta reina podem dir que fou filla espiritual seua. A ella li dedicà un deliciós devocionari en valencià conegut com a Scala Dei a finals del s. XIV (o principis del XV), i l’assistí espiritualment poc abans de morir aquesta reina en desembre de 1406 a Vila-real.
Eiximenis no desatengué la seua dimensió d'home d'Església mentre estigué a València. Així, participà en 1392 en una comissió d'experts que revisà els llibres hebraics furtats durant el sagnant pogrom de 1391. També en 1391, en una època dura i perillosa per a la Ciutat i Regne de València, organitzà una espècia d'exèrcit espiritual que recorregué els monestirs de prop de València on demanà als religiosos “llurs oracions, per impetrar ajuda e remei”. En darrer terme, participà en 1397 i 1398 en una comissió de teòlegs de tota la Corona d'Aragó (entre els quals estava el dominic Antoni Canals), per a assessorar el rei Martí sobre el Cisma d'Occident. Així mateix, mantingué excel·lents relacions amb Hug de Llupià bisbe de València entre 1398 i 1427, a qui dedicà, possiblement en 1398 el Pastorale (Pastoral), de 167 capítols en llatí. És un complet manual de consells per a un bisbe, on se nota molt la influència de l'obra homònima de sant Gregori.
Després de la mort del rei Pere el Cerimoniós en 1387, principal impulsor de Lo Crestià, Eiximenis abandonà definitivament aquest projecte i se centrà més en temes espirituals, contemplatius i fins i tot místics que il·lustren la majoria de les seues obres posteriors. Tenim així el Llibre dels Àngels (201 capítols), conclòs en 1392, dedicat a Pere d'Artés, mestre racional, que és un veritable tractat d'angelologia i que tingué molt d'èxit, essent el llibre d'Eiximenis que fou més traduït (traduccions al llatí, francès, castellà i fins i tot el flamenc). Una de les versions incunables franceses fou el primer llibre imprès a Ginebra. Aquesta obra contribuí a més poderosament a difondre la devoció als àngels entre la població valenciana. Posteriorment, vers 1396, escrigué el Llibre de les Dones (396 capítols), dedicat a Sanxa Ximenes d'Arenós, comtessa de Prades, on al principi es donen algunes directrius bàsiques per a l'educació femenina segons els cànons de l'època, però després s'hi fa una completa exposició dels fonaments de la fe catòlica (i s'aprofiten molts materials destinats a llibres no escrits Lo Crestià).
Les seues dos últimes obres importants denoten ja l'enfocament preferentment espiritual i contemplatiu de què hem parlat. La darrera obra en valencià, la Vida de Jesucrist (691 capítols), dedicada també a Pere d'Artés, conclosa possiblement en 1403, és una obra que pretén, com diu el pròleg, escalfar els creients en l'amor a Crist i sa mare la Verge, la Gloriosa, com ell l'anomena. És un complet tractat, doncs, cristològic i mariològic, però amb contingut més ample i, com les obres més importants d'Eiximenis, gairebé enciclopèdic. D'aquesta obra es feren traduccions al francès i al castellà. L'incunable de la traducció castellana, feta per fray Hernando de Talavera, O.S.H., primer bisbe de Granada després de la Reconquesta, fou el primer llibre imprès en eixa ciutat. El Psalterium alias Laudatorium (Saltiri o Laudatori), compost a principis del s. XV, és un bell recull de 344 oracions en llatí que Eiximenis dedicà al papa d'Avinyó Benet XIII, estructurades en tres cicles: De laude Creatoris (sobre la lloança del Creador), De vita et excellentia Redemptoris (sobre la vida i excel·lència del Redemptor) i De vita et ordinatione hominis viatoris (sobre la vida i ordenació de l'home viador).
Precisament aquest papa d'Avinyó, Benet XIII, l'aragonès Pero Martines de Luna, el convocà al concili de Perpinyà a finals de 1408 i el nomenà patriarca de Jerusalem i bisbe d'Elna, antiga denominació de la diòcesi de Perpinyà. El 15 de maig de 1409 ja consta el nomenament del successor d'Eiximenis en la diòcesi de Perpinyà. I un mes abans, entre el 25 i el 26 d'abril de 1409, es féu un acurat inventari dels llibres que Francesc Eiximenis posseïa, que encara estaven a València, i no havia tingut temps encara d'endur-se a Perpinyà. Es pot suposar, per tant, que morí a Perpinyà poc abans d'eixa data. Francesc Eiximenis fou soterrat al convent franciscà d'eixa ciutat rossellonessa.
Lluís Brines, membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV
