Fracàs de la festa per la llibertat a Girona

Fer bullir l’olla no només no està de més, sinó que és necessari per complementar el camí cap a l’objectiu nacional a assolir. Però quan fer bullir l’olla resulta que no és una acció necessària pel que té de complement sinó que acaba sent tot el que fa el poble català per aconseguir la seva “llibertat” (jo en dic independència), aleshores aquest complement esdevé letal, passa a ser marejar la perdiu fins a matar l’objectiu que es persegueix. I és que aquest autoengany d’anar fent coses perquè sembli que els catalans ho fan tot mentre no fan en absolut allò fonamental que cal fer, és de jutjat de guàrdia. Limitar-se a fer bullir l’olla suposa distreure’ns, i distreure’s vol dir perdre el temps, i temps és l’últim que ens podem permetre els catalans si el que volem és la nostra supervivència nacional. Però, per què els catalans s’entossudeixen a només fer bullir l’olla? Per covardia. Per immaduresa. Per estupidesa. Perquè mentre la fan bullir no fan allò principal que haurien de fer i que exigeix intel·ligència, coratge, sacrifici. Jugar-se-la. Vet aquí per què tinc el ple convenciment que, tret d’un miracle que ni m’arribo a imaginar però que tant de bo es produeixi, Catalunya s’acabarà desfent del tot dins d’Espanya miserablement, i en qüestió de pocs anys, que és de fet el camí en cinquena i amb baixada que enfilem.
 
Continuarem de pet cap a la mort nacional mentre jo vegi que, a aquestes altures miserables de la pel·lícula, la festa de diumenge passat a la Devesa de Girona porta per patètic lema eufemístic “Catalunya vol viure en llibertat” (llibertat de què? D’horaris del Metro? Llibertat sindical? De vot? De pixar a la via pública? En fi. A qui volien evitar ofendre de nou els catalanets amb aquesta expressió suada, tan inconcreta, tan típica per cert de la botiflera TV3, tan políticament correcta que ho vol dir tot i no vol dir res?) en comptes de “Catalunya vol viure en independència”, i la gent s’hi apunti entusiasmada sense adonar-se de l’entabanada; continuarem morint mentre jo vegi que a la festa s’hi afegia el palangana del director del Punt Avui, Xevi Xirgu, fent declaracions a TV3 com aquesta (cito textualment): “una festa lúdica, perquè els catalans comencem a estar una mica cansats de segons quins tractes”; morirem mentre jo vegi que a la festa hi suca pa l’inefable titella convergent Homs. Tindré clar que això continua sent la llar d’infants de sempre que, com a tal, en el fons vol continuar sent tutelada i, a més, per un maltractador com a director i amb mestres vigilants del gueto a l’aula, per no perdre el costum.
 
En fi. Mentre al costat de la festa no hi hagi el coratge de l’acció intel·ligent (ep, per intel·ligent vull dir més que res abstenir-se de votar CiU, cosa que, per començar, ja seria molt, moltíssim) que vagi al moll de l’os, ja podem anar organitzant festes masturbatòries que, al capdavall, lluny de potenciar l’independentisme, només fan que oferir-li una vàlvula d’escapament per al seu afebliment, que és exactament allò pel qual l’statu quo espanyol i botifler català vol que sigui. Per això, només a tall d’exemple, a la festa com deia no hi va faltar l’Homs o el panxacontent Xirgu, director del pamflet pseudoindependentista. Algú encara pot creure que la seva presència era gratuïta? Va ser la prova del nou del fracàs de l’objectiu que pretenia la festa. Per això CiU, i diria que el PP i companyia botiflera han (o haurien) d’estar encantats amb aquesta mena d’actes “lúdics”, tal com s’afanyen a anomenar-los. La festa com una esbravada perfecta de l’ampolla independentista. Algú em pot dir que la festa anava molt més enllà de la presència d’aquests personatges, i que la seva presència no es pot evitar. Però aquesta no és la qüestió. Qui organitzava la festa? Per què s’hi van afegir? Mentre la cosa vagi només de focs artificials, mentre la cosa sigui intrascendent (lúdica, com ells mateixos cínicament diuen, i amb raó), ells s’hi apunten i fins i tot organitzen. Així es maquillen, i amb cost zero, del que no són ni pensen ser mentre el poble continuï sent tan rematadament babau. Aquesta, aquesta és la qüestió.
 
Per tot plegat, m’oposo a les (fet i fet, i pel que acabo d’argumentar) espanyolitzadores festes com la celebrada diumenge a la Devesa de Girona. Estic rotundament en contra de la seva celebració fins que abans aquest poble no hagi decidit ser major d’edat i converteixi la festa reivindicativa en allò que hauria de ser: un element necessari, però només complementari (com-ple-men-ta-ri) en el camí seriós, de debò, cap a la independència. Aleshores sí, diré en veu alta: endavant a la festa. La resta és anar morint tot reivindicant com xais belant cap a l’escorxador. Festius, ben lúdics, això sí.