Al costat del photomaton, el primer dels vint-i-cinc diputats socialistes fa temps. Encén una cigarreta mentre espera la resta de companys i, mica en mica, a mesura que van arribant, travessen la cortina i s’acomoden a l’interior de la cabina. Salutacions efusives. Somriures guanyadors. Les previsions d’una legislatura passiva són esperançadores; tot a punt per a la foto.
Els vint-i-cinc rostres, víctimes i multitud d’uns instants gairebé hermètics, posaran forçosament. Talment ho fessin des dels llençols encara amarats de son, amb la cara tibant i raconera de lleganyes. Ha començat el compte enrere. Algú -qui en té- aprofita per retocar-se els cabells i aclarir la gola, com si el negatiu fos sensible a l’aspror matinal.
Segons després tot haurà passat. Quatre flashos voluptuosos, hauran immortalitzat les punyents disputes no exemptes de tapabruts. Cops de colze amablement excusats. Alguna mossegada punyetera. Retrets en forma de conyeta…
Finalment, els vint-i-cinc diputats abandonen la caixa fotogràfica i es disposen en comitives lleugerament separades, encara que profundament socialistes. Resten, de reüll, amatents al procés de revelatge. En breu la tira d’imatges traurà el cap per la reixa de l’assecador. I en apagar-se la llum vermella, la timidesa vencerà les ànsies per descobrir-ne el resultat. Es conviden els uns als altres a fer l’honor. Un dels vint-i-cinc s’hi acosta. Els altres l’aplaudeixen lleugerament per cortesia alhora que deixen anar un pet de comentaris fútils.
El diputat en qüestió, recull les fotos i se les allunya mesuradament per veure-les millor. Ràpidament, els altres, l’encerclen: tot plegat, els clixés són una taca-embolic de corbates, mitges cintures, anells, canells amb rellotge… i el rostre clar de la Tere Cunillera, satisfeta i espanyolista, com sempre.
