Anem a una campanya electoral on patirem un cop més el bipartidisme espanyol i per primer cop un tripartidisme a Catalunya entre populars, convergents i socialistes. Ara és quan Chacón desenterra la fraseologia d’esquerres després d’haver estat coresponsable de les giragonses sense nord del govern Zapatero que ha passat de polítiques paternalistes insostenibles econòmicament –fomentant el clientelisme però no la ciutadania– a seguir el dictat del directori europeu; i sota l’hegemonia ideològica del think tank dels populars, la fundació FAES. Polítiques còmplices amb els equips directius bancaris, incapaços d’abordar reformes serioses i que han prioritzat la unitat nacional espanyola per sobre dels interessos de les classes populars catalanes.
La desaparició dels parlamentaris socialistes a Madrid en defensa del seu govern català ha marcat època. I no parlem de bandera ni de llengua, aquesta darrera l’únic element, cal reconèixer, del qual s’ha assumit a fons la defensa. Parlem de la deslleialtat d’un govern i un estat que ha pres decisions de cara a la galeria sense tenir competències, imputant despeses no assumibles a les autonomies, s’ha rentat les mans en decisions complicades (preus universitaris, pagament sanitari, etc.) allà on tenia competències, ha impulsat permanentment una obsessiva política de repartidora territorial que qui ha acabat perjudicant és els territoris que podien fer de locomotora. Tot plegat ho està patint la classe mitjana, els treballadors i els aturats catalans. Llavors, com els socialistes poden brandar la bandera d’esquerres?
Duran branda la bandera nacionalista i de la confrontació interterritorial, ara; quan ha abonat els pedaços pseudoreformistes del govern socialista per sortir de la crisi i un cop al govern de Catalunya, els seus han confós contenció pressupostària amb canvi de línia, rectificació d’errors amb liquidació sistemàtica de polítiques posades en marxa pel govern d’esquerres amb consens amb la societat civil, patronals i sindicats. Aquestes polítiques anaven destinades a garantir la cohesió nacional, cosa que ara es posa en risc quan s’aprofita l’excusa de les retallades –no hem vist tampoc cap proposta de reforma seriosa, de moment bla-bla-bla– per privatitzar serveis bàsics o, el que és el mateix, deixar-los degradar per tal que la classe mitjana s’autoprivatitzi el servei. I no parlem de la identitat nacional, que s’està posant en risc amb decisions com ara l’incompliment de la llei de cinema, la desaparició de les sancions de l’Agència de Consum segons la llei de política lingüística, la liquidació d’un dels objectius del pla estratègic de turisme pactat amb el sector: el reforçament de productes i rutes amb contingut identitari, tal com recomana el manual de la OMT de turisme sostenible. I sense ser exhaustiu, el risc denunciat per Mònica Terribas de desballestament de TV3 i Catalunya Ràdio en benefici de grups privats, per pagar serveis prestats. Quina bandera nacional es pot brandar amb aquestes pràctiques?
No cal dir que Fernández Díaz amb la seva defensa de la Catalunya espanyola i d’allò que preocupa la gent: la crisi i la immigració cau en la màxima contradicció. Els espanyols de Catalunya són, pels populars espanyols, de tercera perquè sempre han defensat la persistència del dèficit fiscal que fa que un espanyol de Badalona tingui molta menys inversió pública que un de Toledo; que tingui peatges que els altres espanyols no tenen, que tinguin menys infraestructures que tots els altres, però, això sí, que paguin més que ningú. Uns espanyols, els de Catalunya, pel PP, que en comptes de ser admesos tal com són cerquen d’homogeneïtzar-los seguint el lema absolutista: un rei, una fe i una llei, atiant debats identitaris entorn de la llengua i les festes. Aquests populars defensen de veritat els que ells consideren espanyols catalans?
