Fineixi la consulta amb glòria

La historia es repeteix com a mínim dues vegades, deia Hegel. Si fa 300 anys, tota Europa és meravellava sense moure un dit per l’audàcia dels catalans, ara ho fa amb les enormes demostracions independentistes de les darreres diades. Si fa tres segles, enlloc de proclamar una república independent encara ens aferràvem a ser súbdits d’un rei que ens havia deixat a l’estacada, avui encara ens volem convèncer que continuarem dins la UE quan ja se’ns ha dit per activa i per passiva que no ens hi volen. I avui, com el 1714, Catalunya no té cap aliat de pes en el panorama internacional. Fins i tot els governs “germans” d’Andorra i Escòcia han marcat distàncies amb la qüestió catalana. Dit d’una altra manera: la independència de Catalunya no interessa ningú llevat dels propis catalans. Només ens tenim a nosaltres mateixos per ser o no ser.
Si bé és un fet que si bé el cas català mediàticament s’ha internacionalitzat, les demandes de democràcia i llibertat que s’han fet sentir des de la nostra terra, no han commogut cap dels principals líders mundials. Les campanyes “Let us vote” i “Catalans want to vote”de l’ANC i Òmnium han estat tan vistoses com poc efectives. Els esforços del Diplocat no han resultat gaire reeixits; i la carta que va adreçar el president Mas als dirigents europeus, com a molt, va rebre una trista nota d’acusament de rebut. No ens enganyem: Catalunya no té amics.
La diplomàcia espanyola no serà la millor del món però ha aconseguit crear, almenys dins la UE, un cordó sanitari respecte les demandes catalanes amb l’objectiu de fer descarrilar políticament el procés. Tenen la confiança en que el govern de la Generalitat, aïllat internacionalment i amb l’accés als crèdits tancat, renunciarà a fer la consulta del 9-N –amb tota la insatisfacció que això portarà a la majoria de catalans- i abocarà el país a unes noves eleccions anticipades. La dinàmica pròpia d’una campanya electoral precipitada i a la desesperada, on partits com CiU i el PSC s’hi jugaran l’existència a curt termini i amb la irrupció parlamentària de Podem, crearà més divisió al front del SÍ.
Hi haurà qui podrà dir que les eleccions tenen un caire plebiscitari, però només ho podran ser si els partits partidaris de la secessió es comprometen als seus programes de proclamar (o com a mínim a fixar-ne la data precisa) la independència la mateixa nit electoral si assoleixen majoria absoluta al Parlament. Altrament només seran percebudes arreu com unes eleccions autonòmiques ordinàries.
Rumors fonamentats apunten que el govern Mas no només ha renunciat ja a la consulta del 9-N sinó que té previst dissoldre un Parlament majoritàriament favorable al dret a decidir i convocar les eleccions pel febrer del 2015. De confirmar-se aquestes inquietants informacions, tals giragonses segurament serien percebudes per la majoria d’independentistes com una burla imperdonable.
Suposem que a la Moncloa, sigui pel Duran o el CNI, ja estan assabentats d’aquests propòsits. Al veure la Generalitat dubtar el poder espanyol se sent fort, i es permet comptar els anys de presó que s’imposaran als “sediciosos” i d’amenaçar en suspendre l’autonomia. A Madrid saben que al govern convergent li tremolen les cames. Prova d’això és que aquest curs totes les escoles sentenciades pel TSJC han hagut d’acatar el 25% d’hores en castellà davant les nul·les alternatives que els ha donat el Departament d’Ensenyament. L’enemic intueix que els nostres caps no tenen el coratge de lluitar i que ja han donat la guerra per perduda.
Únicament el cap de l’oposició, Oriol Junqueras, ha proposat combatre seriosament als poders fàctics de l’estat on més mal els pot fer: aturant l’economia i disparar pels núvols la prima de risc espanyola. I també solament els líders d’ERC i la CUP han apostat per la desobediència civil, un tipus de protesta legítima que destrossaria a ulls del món la ja malmesa imatge de la Marca España. I que en el nostre cas més que “desobediència” seria obediència civil, en tant que el poder polític compliria la voluntat democràtica del poble català.
En els brillant discurs que va pronunciar Manuel de Ferrer i Sitges el 6 de juliol del 1713 davant la Junta de Braços, i que va fer decidir els barcelonins per la resistència a ultrança, l’orador tot i reconeixent que el futur es presentava advers, va apel·lar al gloriós exemple dels catalans pretèrits: “Dar lo cas present per no succeït és negar a nostra nació ses glorioses hassanyes. Elegir lo medi de subjectar-se a la dura esclavitud que volen imposar-nos nostres enemics és fer afront a nostre nació, degenerant de nostres predecessors” acabant amb el cèlebre colofó “fineixi la nació amb glòria”.
Algú podrà dir que la desfeta del 1714 va ser estèril però molt probablement sense l’èpica i el martiri d’aquells herois, avui dia els catalans ens hauríem diluït com a col·lectiu nacional. Manuel de Ferrer i els que li van fer costat van entendre que arriba un punt en la història de tota nació en que més important que perdre és la manera com es perd. La Història demostra que només els pobles que cauen honorablement es poden tornar a aixecar.
Avui ens tornem a trobar en una cruïlla. El 9-N tenim una cita amb el destí nacional. Si renunciem a presentar batalla, el cop anímic que rebran els catalans serà tan gran que la frustració i emprenyament subsegüent poden tenir unes conseqüències imprevisibles. A nivell moral pot suposar una derrota tan severa com la del 1939, no tan devastadora però tant o més amarga perquè aquesta vegada no haurem tingut l’oportunitat de guanyar-nos la llibertat. Aquesta vegada podem vèncer. Ho tenim tot a favor. Però si al final som derrotats altra vegada, és infinitament millor haver lluitat i perdre que perdre sense haver lluitat.
Pensem-ho un moment. Haguessin dubtat Pau Claris o Rafael de Casanova en acatar les lleis catalanes? S’arronsarien davant la voluntat de votar de tot un poble els presidents Macià o Companys? El 9-N han d’estar les urnes al carrer. El referèndum consultiu s’ha de celebrar sí o sí sota l’empara de la llei de consultes catalana. I si malauradament els espanyols tenen prou força bruta com per impedir-nos votar aquell dia, que fineixi la consulta amb glòria.
Que se n’adoni el president Mas i tot el seu govern que si finalment el 9-N no hi ha consulta, i abans que acabi el 2014 no es produeixi una acció resolutiva com pugui ser una declaració unilateral d’independència, desmereixeran tots els sacrificis i patiments que els nostres avantpassats han fet per les llibertats de Catalunya. No haurem estat a l’alçada del moment històric ni de la nostra pròpia Història. I llavors, més que a Hegel, haurem de donar la raó a Marx: el que a la Història primer s’esdevé com a tragèdia després es reprodueix com a farsa. Ni que sigui tres-cents anys més tard.