Estem acostumats a parlar de la independència de Catalunya en singular. Com si només hagués una única independència i tots ens entenguéssim sense necessitat d’afegir res més. Fins i tot sovint es pot llegir la recomanació: “primer assolim la independència i la resta ja ho resoldrem quan la tinguem”. Però en realitat hauríem de començar a fer l’esforç de pensar el nostre futur (ara corre pressa) des de la plena consciència de que hi ha moltes possibles independències i escenaris, alguns dels quals no permetran resoldre determinades coses que un procés pensat únicament en termes de deslligar-nos d’Espanya, com a únic objectiu, podria consolidar definitivament.
En anteriors escrits he exposat com CiU ha creat i desenvolupat els mecanismes necessaris per aturar la independència i que aquesta mai no arribarà de les seves mans. Tanmateix en un escenari on, per un costat, es donés una pressió forta, majoritària i continuada del poble català (de moment insuficient), mentre per l’altre, i arribats a aquest extrem, l’estat mantingués la seva intransigència a millorar el finançament del govern català, CiU es podria veure empesa, a contracor i amb gran recança, a fer passes unilaterals en una línia sobiranista. Com diu Felip Puig eufemísticament: “serà Espanya qui haurà volgut que explorem nous camins”.
Però aquest escenari, d’altra banda poc probable, no s’hauria de confondre amb el moviment d’independència que reclama una majoria del poble català. Qui vulgui entendre “nous camins” com independència s’estarà deixant anar un cop més per la pendent de l’autoengany. La independència que tots tenim al cap (una que ens deslligui totalment dels interessos i obligacions amb l’estat espanyol i l’empresariat que en depèn, sense més vincles legals, impositius i comercials que els que se suposen entre països pertanyents a la Unió Europea, amb la recuperació dels drets i del rang social, cultural i lingüístic que tot país atorga a la seva llengua autòctona, i que acabi amb un govern constituent amb possibilitats de ser presidit per líders de partits o coalicions independentistes), no arribarà a través del govern de Mas.
Durant mesos el govern de CiU ha cercat i ofert tota mena de complicitats al govern del PP (els mateixos, no ho oblidem mai, que van impugnar l’estatut de Catalunya amb l’ajut del seu tribunal). El PP ha trobat en la crisi i en el rescat europeu la millor de les coartades per procedir (amb l’aval de la pressió de Brussel·les i de Berlin) a una absoluta deslleialtat amb un govern amic que estava disposat, com sempre, a deixar-se fer a canvi de més diners.
CiU ha preparat tots els mecanismes (inclosos els repressius) per aturar la independència si finalment el PP, davant d’un agreujament de la situació de revolta del poble català, optés (com confien que faci) per afluixar i considerar una millora del finançament del govern autonòmic de Mas.
Paral·lelament, CiU també s’ha preparat per a un altre escenari que utilitza per pressionar el PP (és en aquest sentit que cal interpretar les paraules de Puig de que un clam independentista també beneficia al govern). Arribat el moment, i davant d’un context sense cap altra opció, els mecanismes de què s’ha dotat CiU també li servirien per controlar el rumb d’un procés independentista, criminalitzant i reprimint, quan ja no fessin falta, els moviments populars més reivindicatius i limitant el desenllaç final a la mida dels seus interessos. Un sobiranisme que CiU voldria tan retallat i esquifit com ha deixat el país.
Cal observar que la necessitat de reprimir qualsevol procés independentista de caire popular ha estat legitimada i revestida d’historicisme per elits intel·lectuals afins a CDC, sota el parany de no permetre que es repeteixin els fets del sis d’octubre. Uns fets que com tot moment històric són irrepetibles, però la memòria dels quals s’utilitza per prevenir sobre un procés que, amb el poble com a motor, pogués escapar a la conducció i control per part dels mateixos interessos governamentals i extragovernamentals que han imperat en l’autonomisme català.
Així doncs, la qüestió és més complexa que no pas una simple aposta sobre la voluntat del govern o del president. I al mateix temps és força simple. Què interessa CiU? CiU no ha esta mai res més que una transacció econòmica on els seus actius són les lleis i pressupostos que en cada moment pugui aplicar en benefici dels seus inversors. Per tant, és ben fàcil de predir. Arribat el moment, CiU optarà per aquell escenari que, amb menor risc, li pugui retornar el poder econòmic que necessita per seguir fent el que sempre ha fet.
El camí de la independència suposa un risc elevat per a CiU i el seu entramat d’interessos espanyols. Per tant si com és de preveure, davant d’una situació de revolta popular que arribés a ser creïble i veritablement preocupant per a l’estat espanyol, aquest optés pel mal menor de millorar el finançament de Catalunya, CiU ràpidament desmobilitzaria la societat catalana i en reprimiria aquella que no es deixés desmobilitzar.
Desmobilitzar una part substancial de la societat catalana (en el cas que finalment aquesta es mobilitzés) és més fàcil del que ens agrada haver d’admetre. El ràpid increment de l’independentisme, causat en bona part per la crisi i la conscienciació de l’ofec econòmic de Catalunya per part de l’estat, és sens dubte una bona noticia. Però en contrast a aquell independentisme convençut i estable al llarg dels anys, un independentisme que s’infla en poc temps per motius conjunturals també és un independentisme que es pot desinflar igual de ràpid si aquests motius perdessin força, encara que només ho fessin relativament o parcial. Un petit gest de l’estat i l’acceptació i benedicció propagandística d’aquest gest com un èxit assolit pel govern de Catalunya serien suficient per rebaixar considerablement la pressió i el suport directe a l’independentisme.
En l’improbable i extrem supòsit de que CiU es veiés empesa a encetar un procés sobiranista, hi ha molts possibles escenaris finals més interessants pels cercles empresarials afins, que no pas una independència real. Un dels escenaris plausibles seria aspirar a un sobiranisme parcial de caire econòmic tot mantenint quotes de “solidaritat”, vincles comercials i impositius, compartició de recursos i pagament de serveis a l’estat espanyol, cooficialitat lingüística, etc. Un escenari híbrid (ambigu com sempre) que mantingués un percentatge de dependència i tots els vincles empresarials amb l’estat, potser amb caràcter transitori d’unes quantes dècades, convenientment prorrogables a l’igual que les concessions de les autopistes catalanes.
En realitat ambdós escenaris (millora del finançament o bé un sobiranisme limitat de caire econòmic) són molt similars i només els diferencia el punt de confrontació fins on CiU hauria d’empènyer abans d’un previsible acord i reconciliació negociada amb l’estat.
És d’esperar que les properes setmanes o mesos hi hagi una escalada verbal i una escenificació sobiranista per part del govern. Ara mateix estem assistint a la cínica paradoxa de que el conseller que més ha fet en les darreres dècades per criminalitzar l’activisme popular, Felip Puig, és el mateix que fa crides a favor de les manifestacions independentistes i d’una pressió popular que afavoreix les estratègia del govern davant de Madrid.
CiU no farà oposició al moviment independentista mentre aquest li sigui útil per portar l’estat al punt de negociació. La xerrameca sobiranista que CiU deixarà entreveure aquesta tardor no tindrà cap altra pretensió que instrumentalitzar el clam popular per la independència cara a forçar l’estat a una millora del finançament autonòmic. Tan bon punt CiU ja no necessiti, o li destorbi, la persistència d’activisme independentista, no dubtarà en criminalitzar-lo i farà servir tot el pes d’un codi penal endurit a proposta seva amb aquesta única finalitat.
Caldrà parar molta atenció, analitzar curosament i obrir bé els ulls. Que la paraula ”independència” no es converteixi en un esquer que, en mans de CiU i sense adonar-nos, acabi lligant i reforçant sota un nou marc jurídic allò de què preteníem escapar.
El nivell de lleialtat nacional de CiU rau molt per sota de l’imaginable. CiU no només ha traficat sempre amb la independència i la llibertat de Catalunya com a moneda de canvi per assolir una posició privilegiada en el repartiment de poder econòmic. També està disposada a traficar amb la integritat física d’aquells catalans disposats a lluitar a favor d’una veritable independència i ara, finalment, a traficar també amb la llengua i amb els signes d’identitat de Catalunya, llançant-se com voltors sobre les restes del PSC per oferir-se a l’electorat espanyolista del país, encetant així una nova temporada de rebaixes nacionals. Catalunya a preu de saldo.
