Hivern del 1939. L’autoanomenat “ejército de ocupación de Cataluña” avança ràpidament pel territori. Centenars de milers de persones que temen per les seves vides fugen en direcció a França. Llargues cues de futurs exiliats s’acumulen a les carreteres, la majoria d’ells a peu, i només s’enduen allò que poden carregar. Se succeeixen les històries de suposats bombardejos aeris sobre aquesta població indefensa. Ningú no els ha vist, però tothom en parla. El clima és de tristor i de por. Por d’allò que els espera a l’altra banda de la frontera; tristor per tot allò que deixen enrere. Molts d’ells ja no tornaran a veure el lloc on van néixer.
Han d’abandonar una terra sumida en el caos de tres anys de guerra. Un país que ha vist morir una part important de la seva població i que ara veu com en marxen molts d’altres; molts d’ells abandonen la dona i els fills. Un país que trigarà gairebé vint anys a recuperar els nivells econòmics anteriors a la guerra i que, encara avui dia, no ha superat del tot l’herència d’aquell conflicte.
Mig milió de persones s’exilien, de les quals, 300.000 són catalanes, la gran majoria homes joves. Aquestes baixes representaran una càrrega immensa de cara a la recuperació del país. Si bé a nivell quantitatiu la magnitud de les pèrdues és greu, a nivell qualitatiu el resultat és dramàtic. A la gran quantitat de treballadors qualificats que moren i que s’exilien, cal sumar-hi la marxa de la pràctica totalitat de les elits científiques, culturals i polítiques.
Quan de cop i volta una nació es queda òrfena de personatges de l’envergadura de Pompeu Fabra, Carles Riba, Mercè Rodoreda, Josep Carner, Pau Casals, Rovira i Virgili, el botànic de prestigi mundial Josep Cuatrecasas, l’historiador Ferran Soldevila, l’arqueòleg i antropòleg Bosch i Gimpera, el metge Josep Trueta, l’actriu Margarida Xirgu, entre molts d’altres, perd els seus referents com a cultura i com a país, encara que aquestes figures treballin incansablement des de l’exterior.
Per això cal reconèixer la tasca d’aquells que no van poder o no van voler marxar, i d’aquells que, amb el temps, van poder tornar. D’aquells que van lluitar per la supervivència de Catalunya en les condicions més adverses. I la de tots aquells que ens han permès arribar on som ara. La seva feina la va resumir, millor que ningú, Salvador Espriu en un dels seus poemes. Deia Espriu: “[…] hem viscut per salvar-vos els mots/ per retornar-vos el nom de cada cosa/ perquè seguíssiu el recte camí/ d’accés al ple domini de la terra./ […] Ara digueu: ‘Ens mantindrem fidels/ per sempre més al servei d’aquest poble’”.
Article escrit amb en Jaume Torres i Garriga per a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta el juny del 2009
