Fidelitat a la llengua catalana o a Espanya

                    La idea no és meva, però la compartesc; és de Joan-Lluís Lluís, que va publicar un excel·lent article a la revista Presència del 9 al 15 de setembre, titulat De les fidelitats incompatibles. Tot d’una que el vaig haver llegit vaig pensar que m’agradaria escriure i divulgar la idea central que desenvolupava en el títol de l’escrit. No sé si me’n sortiré, però ho vull intentar. També sé que aquesta idea la tenen clara moltes persones, especialment totes les que han arribat, per aquest motiu i altres, a la conclusió que l’única sortida que tenim és la independència. És una llàstima també el fet que només sigui molt significatiu el nombre de persones amb pensament independentista al Principat. Aquest escrit compliria un gran objectiu només que fos capaç de fer entendre a uns quants la necessitat de la independència.
 
            Crec que som multitud els que sabem que el Govern de les Illes Balears, els dirigents del Partit Popular i molts d’afiliats han optat per anteposar la fidelitat a Espanya per damunt de la fidelitat a la llengua catalana, sense cap remordiment ni temença. Tenen clar que si Espanya els demana que sacrifiquin la llengua, ho faran com Isaac ho volia fer amb el seu fill, segons conta la llegenda. De fet, ja fa estona que Espanya els ho ha demanat i és per això que no li adjudiquen cap valor; alguns fins i tot la menyspreen i altres l’odien fins a tal punt, que l’aniquilarien a l’instant.
 
És per totes aquestes raons que quan han arribat al poder un conjunt de persones que no estimen la llengua, en lloc de posar-se a governar i prendre mesures contra l’atur i la crisi (també s’han dedicat a augmentar el nombre d’aturats fins que han arribat a batre el rècord), s’han posat a desfer tot el que s’havia fet fins ara per la llengua catalana; era molt però no era suficient, i ara la volen fer retrocedir a la velocitat d’hora per llegua. Són fidels totalment a la llengua espanyola, fet que implica ser fidels a l’Espanya de la unitat de destí dins l’univers, i la seva infidelitat a la llengua catalana i als qui la parlen és tan gran que no quedarà més remei que demanar-los el divorci.
 
El delicte comès contra nosaltres, indígenes catalanoparlants, és un dels pitjors que es poden perpetrar perquè ens priven dels nostres drets lingüístics; és un fet tan greu que mai no els ho podrem perdonar. Però, a més, hem d’impedir d’una manera democràtica que facin desaparèixer la llengua catalana, cosa que pretenen; per això serà necessari descavalcar-los del poder. No queda més remei que convèncer milers dels seus votants, perquè siguin capaços de canviar el vot. L’han de modificar aquells que creuen que poden ser fidels a la llengua catalana i a Espanya al mateix temps, fet impossible. Com pot ser que hi hagi votants i dirigents del PP que diguin que estimen la llengua catalana i la política lingüística genocida del PP? Doncs, Joan Lluís Lluís diu que quan no es vol triar entre llengua catalana o Espanya, quan es creu que les dues fidelitats són compatibles, actuen amb mentalitat infantil, com un infant que encara no ha après que en aquesta vida no es pot tenir tot. Ha quedat demostrat centenars i milers de vegades que Espanya no vol la llengua catalana. Per tant, és necessari que molta gent es convenci que l’únic camí que tenim és aconseguir atorgar a l’Estat espanyol l’estatus de país veí. Des del mateix moment que assolíssim la independència, Espanya començaria a respectar la nostra llengua pròpia.