FETS I NO PARAULES

Per primer cop en el darrer mig segle Catalunya arriba al 19 % del PIB espanyol. Xifres superiors només s’havien donat als inicis del segle XX de forma creixent fins al període de la Segona República, quan el PIB català superava en un 30% la mitjana espanyola: el franquisme i l’estat postfranquista van ensorrar la posició de Catalunya en termes relatius. La paradoxa actual és que en el moment de màxim abandonament per part de l’Estat i de bel·ligerància gens dissimulada del partit del Govern a Madrid, Catalunya repunta com mai, aprofitant la nova revolució industrial-tecnològica global. La caiguda en picat del pes del mercat espanyol per a l’economia catalana no està lluny del fenomen. D’alguna manera similar al que es produí després de la intensa repressió política i econòmica que seguí a la derrota de 1714. Ni el cadastre ni el bandejament de les elits econòmiques i acadèmiques van impedir que l’esforç, un cop més, del capital humà català que sembla que s’enforteixi nedant a contracorrent, posés Catalunya entre els pocs territoris de precoç industrialització europea.
Segona notícia. Un cop més, hi ha tendència a l’alça de les inversions que de forma sostinguda experimenta Catalunya des del 2012, quan el procés cap a l’autodeterminació ja havia començat i les veus catastrofistes de l’espanyolisme amenaçaven amb un apocalipsi immediat.  Com ha comunicat el director del servei d’Estudis de la Cambra d Comerç, Joan Ramon Rovira en el primer trimestre del 2017 Catalunya, ha rebut 856 milions d’euros, en comparació als 506 que va rebre el mateix trimestre del 2016. Només la Comunitat de Madrid apareix per davant per l’efecte seu, que fa que s’imputin a la capital inversions pel fet de ser la seu de les multinacionals que van a altres territoris de l’Estat.
L’últim any de bonança inversora en el passat recent havia estat  el 2.008 amb 2.363 m€, poc abans que es desplomés quasi a la meitat. Però amb una gran diferència: en aquell moment les inversions a Catalunya estaven a l’entorn del 8% del total espanyol; ara en són el 20,8%.
Una altra notícia. Després del informes ponderats de Foment del Treball i de la Cambra de Comerç sobre inversions públiques estatals ha arribat, fa tres dies, l’informe del Govern de la Generalitat sobre incompliment d’inversions estatals. Per convenis signats a mitjans de la dècada anterior, i malgrat la caiguda d’ingressos de la Generalitat , molt superior en termes relatius a la de l’estat, aquella ha executat el 69% del previst en xarxa viària i el 87% en xarxa ferroviària. Mentre l’Estat només ha complert el 31% en xarxa viària i el 26% en ferroviària. Queden pendents, entre d’altres, uns clàssics com la N-II Maçanet – La Jonquera, l’A-27 Valls – Montblanc, la B – 40 Olesa – Viladecavalls, la connexió Ronda litoral- C 32, la Variant de Vallirana; o bé la Sagrera retardada 10 anys, el Pla de Rodalies aturat, com el desdoblament de l’R3 o l’accés feroviari a la T1 de El Prat, els accessos al port de Barcelona i el tram Vandellós Tarragona.
Però Íñigo de la Serna segueix la tradició dels incompliments i la màxima de no fer ni deixar fer, quan s’oposa a l’establiment de l’eurovinyeta com a  fórmula de finançament del manteniment i ampliació de les infraestructures que han de deixar de ser de peatge. El ministre amb el “topicazo” habitual va dir que un senyor de Burgos no tenia perquè pagar l’eurovinyeta per circular per Catalunya. En canvi, sí que haurà de pagar els peatges més cars de l’Estat i a sobre algun desinformat encara en culparà als catalans.
En aquest mateixa línia propositiva, esperant el “niet” soviètic de rigor, l’hàbil vicepresident econòmic de Catalunya Oriol Junqueras, acaba de proposar el rescat anticipat de l’Eix transversal amb un crèdit del FLA de 530 m€. Fórmula que estalviaria al sector públic un total de 700 m€ que sinó contribuirien a l’augment del dèficit i del deute a compte de les grans constructores que van concertar el sistema de peatge a l’ombra. Estem amatents a la resposta de Montoro, per determinar si l’enemic real a combatre és el deute de les administracions o en realitat el combat contra el deute és el pretext per liquidar l’autogovern i re centralitzar el pressupost.
Pregunta no sobrera quan també s’ha sabut aquesta setmana que , segons el Consell General d’Economistes, la recaptació fiscal perd uns 26.000 milions a l’any per frau. I que l’economia no declarada representa prop del 16% del PIB, uns 170.000 milions; altres estudis la xifren per sobre els 200.000 m. O sigui que en cas d’independència de Catalunya, amb una bona inspecció fiscal en tindrien de sobres per compensar la pèrdua d’ingressos.
Comprendran que amb tots aquest fets econòmics que parlen per si sols, l’escuma política no m’aporti res de nou. Que a Catalunya hagin renascut la  Unió i la Convergència subalternes de mans de polítics renovats com Losada (Units per avançar) i Fernández Teixidor (Lliures) és tan prometedor com ho pot ser la manca de propostes d’aquest unionisme per a la regeneració d’Espanya. Que lluny queden de l’unionista Philippe Couillard, primer ministre liberal del Quebec, que acaba de proposar una reforma de la Constitució de Canadà per al reconeixement del Quebec com una nació de ple dret. L’única forma, ha dit, que els quebequesos no se sentin exiliats a dins del Canadà. El seu programa és senzill i clar: Quebec té dret a decidir; Quebec és una nació reconeguda; la llengua majoritària del Quebec és el francès; a dins del Quebec es reconeixen 11 nacions índies; cal defensar la interculturalitat com la forma de convivència democràtica. Per tot plegat, Quebec ha d’estar present amb veu pròpia al Tribunal Suprem i tenir dret a veto en les esmenes constitucionals. I Quebec és una nació fundadora de Canadà. Traslladin això a Catalunya i Espanya i comprovin si hi ha cap unionista i pseudofederalista que estigui fent cap proposta similar. Doncs, ja està dit tot.