Sovint es diu dels pares fundadors de la independència dels Estats Units d’Amèrica que “ho van fer perquè no sabien que era impossible”. Sovint hem sentit els darrers tres anys, a cada passa que es feia, uns o altres (Unamuno diria els “huns” i els “haltres”) dient que era impossible, o que no servia de res, a més de ser impossible.
Hem sentit que la Generalitat mai no podria convocar referèndums, que l’Estat ho impediria com va impedir el d’Ibarretxe, que el tripartit mai no aprovaria una llei de referèndums, i el fet és que des de l’abril passat els ciutadans, els Ajuntaments, i la Generalitat poden promoure i convocar referèndums sobre qualsevol qüestió que sigui competència de la Generalitat, perquè està vigent la llei catalana que ho regula per primera vegada en la història. Això significa que, fins ara, els catalans només podíem fer sentir la nostra veu en les eleccions, i ara, a més, podrem votar en referèndum sobre qüestions concretes, com ara la independència.
També hem sentit, davant dels referèndums no oficials que van començar a Arenys de Munt, que no es podrien fer, que hi enviarien la Guàrdia Civil o vés a saber què, i el fet és que al llarg de mesos i en centenars de municipis més de 500.000 persones han votat si volen o no la independència de Catalunya, en un procés amb plenes garanties, organitzat i finançat pels mateixos ciutadans i que l’Estat no ha pogut impedir.
Més recentment moltes veus auguraven que amb la llei de referèndums no se’n podria convocar sobre la independència, o que la mesa del Parlament no admetria mai a tràmit una proposta per iniciativa popular en aquest sentit. El fet és que acaba de fer-ho, i que res ni ningú pot aturar el procés de recollida de signatures dels ciutadans que demanin convocar referèndum amb la següent pregunta: “Per tal que el Parlament de Catalunya porti a terme les iniciatives necessàries per fer efectiva la voluntat popular, ¿Està d’acord que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?”
Ara redoblen les veus que auguren que el govern espanyol que hi haurà a la pròxima primavera no donarà permís per celebrar el referèndum. Ningú no ho sap, això, i en tot cas el que toca ara és recollir en sis mesos les signatures del 3% de la població com a mínim, i després serà el Parlament qui votarà si convoca o no el referèndum. Aquesta és la responsabilitat de les forces polítiques catalanes, dedicar els seus militants i simpatitzants a recollir signatures o no fer-ho: promoure-ho, acompanyar-ho, mirar-s’ho de lluny o intentar impedir-ho; i un cop recollides les signatures, votar-hi a favor o en contra al Parlament. No cal que es preocupin pel llunyà, en l’espai i en el temps, govern espanyol; el que els correspon, en l’ara i aquí, és treballar-hi a favor (o no), i votar-ho al Parlament (o no), i del que facin hauran de respondre davant l’electorat la tardor que ve.
La Comissió Promotora del Referèndum d’iniciativa popular sobre la independència no està al servei de cap partit ni estratègia política, excepte la d’aconseguir votar en referèndum la independència de la nostra nació, i per això està oberta a qualsevol persona que vulgui integrar-s’hi. Sense que cap govern espanyol tingui res a dir-hi, en un procediment oficial constarà el nombre de persones que a Catalunya reclamen votar. No som ingenus i sabem prou bé les raons, febleses i tropismes de les forces polítiques i sectors socials catalans, però l’important és que per primera vegada s’ha incoat el procés oficial que pot conduir-nos democràticament a la independència. Ara som nosaltres, el poble, els responsables d’inundar el Parlament català i el govern espanyol de signatures. Com diu Vicent Partal: “Hem arribat molt més lluny que mai. La IP obre per primera vegada una via clara i neta en favor del referèndum. Com més signatures arriben al Parlament, més difícil els serà, a tots, d’oposar-s’hi… pensant que no solament hi ha en joc allò que vote el Parlament, sinó també allò que puga fer Espanya i, sobretot, allò que pense Europa. Aquesta IP s’ha calculat molt bé. S’ha dissenyat perquè el previsible no del govern espanyol haja de ser obligatòriament polític i un desafiament a les normes democràtiques. És molt important de cara a Europa que el suport a la iniciativa siga multitudinari i que Espanya no puga adduir cap defecte jurídic o de forma. Perquè aleshores, si ho aconseguim, el tauler de joc canviarà definitivament i la Unió Europea ja no podrà mirar a una altra banda mai més. Imaginem que no aconseguim tres-centes mil signatures, sinó cinc-centes mil. Imaginem que arribem al milió. Tot depèn únicament d’allò que sigam capaços de fer. Ara, una situació com aquesta faria molt difícil que els nostres partits pogueren oposar-s’hi i seria un daltabaix per al govern espanyol, en el context d’Europa. Si passa, passarà, però, si no passa, que no siga perquè nosaltres no hem fet la nostra part. Seria imperdonable havent arribat on ja hem arribat”.
És d’ingenus pensar o preveure la bona o mala voluntat del govern espanyol de torn, la seva bona o mala fe, o fonamentar cap estratègia en la seva actuació favorable. Ben al contrari, preveiem un govern espanyol que farà tot el que estigui al seu abast, legal o il·legal, per impedir la independència de Catalunya, però que ja no pot utilitzar el mètode habitual espanyol d’abans, la violència d’Estat. La independència és una qüestió de poder, i com a tal es resoldrà, si aconseguim fer impossible o molt costós al govern espanyol prohibir que la gent voti, sense cap coartada jurídica on embolcallar la seva eventual negativa, i actuem en la correlació de forces de manera que prevalguin les que siguin desfavorables als espanyols i als unionistes catalans. Depèn, en aquesta fase, del nombre de signatures de les persones que en procediment oficial reclamen votar sobre la independència. És el primer referèndum oficial que celebrarem, indirectament, perquè el nombre de signants acredita que com a mínim totes aquelles persones voten sí al reconeixement del dret d’autodeterminació i reclamen exercir-lo.
Per cert, ¿algú ha vist el govern espanyol prohibint res? ¿Algú el va veure quan l’Ajuntament de Barcelona celebrava un referèndum sobre la Diagonal, sense tenir el seu permís? Els ho ben asseguro, no és per manca de ganes. És per impotència.
Podeu llegir l’article original publicat al diari AVUI l’11 de juny de 2010
