Fins ara, De la Vega, malgrat algunes punyeteries i no compartir el teu ideari en absolut, et creia sensata si vols que et digui la veritat. De les poques figures al capdavant dels assumptes espanyols que em mereixien respecte. Tots sabem que, en política, les coses senzilles no són fàcils de primeres. Valorava el teu paper. Calia, malgrat la seva senzillesa, no complicar-se la vida
Fa tres anys, vas prometre l’anul•lació del judici que condemnava a mort el president Lluís Companys. Abans de seguir deixa’m recordar-te que la legitimitat del meu president val, ni més ni menys, lo mateix que la del teu. La diferència està en que al nostre el va assassinar l’espanyolisme més ranci, encara present en algunes manifestacions, per cert.
Ara, mentidera, ho negues. Ara, Teresa Fernández, ens deixes anar una palla mental a l’estil Zapatero. Una d’aquelles sense suc. Dius que la llei de la memòria històrica ja honora Companys. I encara argumentes amb l’afegitó “el propòsit era l’elaboració urgent d’un projecte de llei que permeti establir la dignitat i l’honor, i donar satisfacció moral i jurídica als que, com el president Companys, es van veure enfrontats a les mínimes regles jurídiques que conformen la idea d’un judici just”…
Enfrontats a les mínimes regles, dius. I va, i et quedes tan ampla. Ja actues com ell, María Teresa, com Zapatero. Et mou la mateixa dolenteria. Aquesta retorçuda inclinació cap al menyspreu permanent. Aquesta manera de fer tan superba, tan miserable, tan vostra.
