A maig de 2016 la problemàtica social a Catalunya -malgrat algunes dades estadístiques,un xic adulterades, que esmenten que s’han creat alguns llocs de treball- és més greu que mai. Els desnonaments -tant des del vessant de les execucions hipotecàries carregades de clàusules abusives com dels lloguers que no es poden pagar perquè els sous i les prestacions socials són massa insuficients- la pobresa energètica, l’atur estructural dels majors de 45 anys, uns problemes molt greus dels jubilats que, en la gran majoria, amb pensions molt baixes, no poden accedir a residències d’una forma digna, així com una pobresa salarial i social severa molt accentuada configuren un panorama desolador, en què el poder polític ha de reaccionar i fer front a les garrotades indignes del govern espanyol, mitjançant el Tribunal Constitucional, que com a arma política llancívola i desestabilitzadora pretén un esclat social i antihumanitari mai vist en la història contemporània de Catalunya. Doncs bé, malgrat totes aquestes argúcies legals del poder espanyol, convertides en xacres socials, la resposta del poder polític català, les entitats socials i la societat civil ha estat exemplar.
Catalunya necessita, més que mai, blindar la seva dignitat social, encara que això pugui representar, certs, problemes de desobediència. Per aquesta raó era/és molt necessari que s’activés una cimera de govern, partits, municipis i entitats per tal de pactar un nou text legal urgent que agrupi mesures legals vigents i suspeses, per la mala llet política del Tribunal Constitucional. La política, en majúscules, ha de fer front de debò a una situació d’emergència, mai vista a casa nostra. La política, més que mai, ha de servir per donar respostes al patiment de molta gent que veu com la cançó de l’enfadós de la recuperació econòmica esdevé una gran mentida tràgica. En qualsevol cas, tots els economistes honestos diuen que la sortida de la crisi serà molt diferent que la situació que teníem abans de la crisi. L’any 2018 o l’any 2020 serà molt diferent que, per exemple l’any 2006 i, sobretot, serà molt més precari i efímer. La nova situació de pobresa salarial, social i estructural, molt accentuada, també fa més necessari que mai disposar d’unes estructures d’Estat que donin respostes als problemes concretes que la gent. La política catalana ha d’estar a l’alçada de les circumstàncies difícils. De moment, la resposta de país ha estat ferma, però haurem d’estar molt vigilants, molts amatents perquè tenim una tasca molt dura per endavant, per tal de fer front al càncer de la nova pobresa postcrisi.
