Us faig a mans l’article publicat al núm. 1378 d’El Temps el 9 de novembre de 2010
El món i Catalunya canvien de pressa i la millor manera d’adaptar-nos a aquesta realitat en transformació és dotar-nos dels instruments més eficients. Quelcom que, en l’àmbit polític, implica disposar de les estructures pròpies d’un estat. N’és un bon exemple la Unió Europea, on disposar d’un estat et dóna dret automàticament a incidir en les polítiques comunitàries al més alt nivell, amb una cadira al poderós Consell de la UE, amb un comissari europeu i també amb una representació reforçada al Parlament Europeu.
Després del procés estatutari ens cal i ens caldrà el mateix que sempre hem necessitat, allò que els independentistes sempre hem defensat: la independència. Alguns de nosaltres ja fa anys que hi treballem. I afortunadament, aquest treball ens ha portat més lluny que mai, encara que també estem més lluny del que molts de nosaltres voldríem. I, atès que fa molt que esperem, és normal que, de vegades, desesperem.
Catalunya ha deixat clar, en múltiples ocasions, que vol esdevenir un subjecte polític de ple dret en un segle que tot just acabem d’encetar. Una aspiració vetada per un sostre autonòmic cada cop més laminat que l’Estat espanyol i el seu Tribunal Constitucional ens imposen unilateralment.
Des d’aquesta perspectiva, el procés estatutari impulsat per ERC el 2003, la iniciativa de CiU a favor del concert econòmic –si es defensa amb fermesa– i, especialment, la proposta de convocar un referèndum d’autodeterminació durant la pròxima legislatura, han estat i potser seran bons mecanismes per acumular forces en el camí cap a la construcció d’una majoria social independentista.
Perquè el camí cap a la plena sobirania és l’únic capaç de renovar tanta il•lusió esgotada per tants greuges comparatius, per tanta asimetria econòmica, per tant de cinisme polític i per tanta praxi pedagògica en va.
Hem estat i som un poble pacient que, amb esforços titànics, s’ha sobreposat a tota mena d’entrebancs, de dissorts i de calamitats. Per això, com canta en Llach, refusem “nous barrots sota forma de llei” i ens reconeixem en tot el bagatge democràtic d’insignes prohoms que ens han precedit, com el mateix Josep Anselm Clavé: “Instruïu-vos i sereu lliures; associeu-vos i sereu forts; estimeu-vos i sereu feliços”. És l’hora de continuar treballant per fundar un nou estat, un projecte compartit per una àmplia majoria dels ciutadans de Catalunya que ens rellanci cap al futur amb força, per aconseguir una societat més pròspera i més justa.
