Josu Jon Imaz és un polític d’aquells que passa relativament desapercebut, dels que a les enquestes de popularitat mai supera el 50% de coneixement -aix, l’analfabetisme polític-, d’aquells que sempre estan a segona fila. Els qui llegim la premsa, però, sabíem de la seva capacitat de treball. Treball de partit i de país. Imaz, fent un símil futbolístic, seria el típic migcentre defensiu, un Gattuso o Touré Yayá, el qui fa la feina bruta, bàsica per al bon funcionament de l’equip però poc brillant de cara al gran públic.
La seva tasca al capdavant del PNB no ha sigut gens fàcil. Ell, més moderat, menys sobiranista, havia de veure com, per una banda, el lehendakari feia de les seves -referèndum, pla Ibarretxe- per aconseguir una sobirania que a Imaz no li feia el pes; per altra banda havia de veure com Madrid en ple se li tirava a sobre per no ser capaç de frenar les envestides independentistes del seu acòlit a la lehendakaritza, amb tota la persecució -política i mediàtica- que tot això significa. Ara, quatre anys després d’haver assolit la presidència, abandona la política, ja que la seva visió, el seu projecte de país, no es corresponen amb la línia de pensament del seu partit.
Felicitats, Josu Jon. Mai has sigut per mi un ídol polític. Sempre m’ha agradat més Ibarretxe, algú amb empenta i collons suficients com per plantar-se al Congrés amb un pla que, tot i no ser gran cosa, feia patxoca. No el voleu? Doncs ens quedem amb el que tenim de moment i després anem a per més. Quina diferència amb els nostres polítics, que es baixen els pantalons i posen el cul en pompa a l’embarcar al Pont Aeri, que porten un estatut ridícul al Congrés i encara han de donar les gràcies al Govern per haver-lo reduït a un d’execrable i vergonyós, i aquí tothom a callar que els catalans ja tenim el que volem. Però bé, aquest no és el tema. Com et deia, no has sigut mai per mi un ídol. Però ara has donat una lliçó d’honestedat, d’honradesa i de coherència. Has preferit ser fidel als teus principis: has deixat la política per no haver de traïr al PNB, per no destruir-lo, i alhora no vendre’t al millor postor. Has preferit el bé del país i no el bé de la teva poltrona, i per extensió, la teva butxaca. Com m’agradaria que molts fessin com tu, que marxessin de la política per la obsolescència de les seves idees i la poca eficàcia de les seves accions. Però no. Per la cadira es fa el que sigui. Tu has demostrat ser un polític diferent. Amb principis, coherència, i sentit de país. Felicitats, Josu Jon.
