Tot i la desoladora notícia de l’adéu del camarada Guardiola en la seva tasca com a entrenador del Barça i les demostracions de tristesa i desconsol mostrades a moltes ciutats catalanes, des del RivalPetit volem alçar la bandera revolucionària i desitjar-vos, benvolguts i infatigables seguidors, un feliç Primer de Maig.
I què millor, per a un dia com avui, que desempolsar les antigues cròniques d’antaño i recordar com celebràvem un dia com aquest fa més de 30 anys. De com la joia es mesclava amb la sana pràctica de l’esport, en un marc de llibertat, pluralisme i reivindicació de la classe obrera en un dia tan especial com aquest.
Encara que les demostraciones sindicales del Primer de Maig al Bernabeu han caigut en l’oblit després de més de 30 anys sense celebrar-se (l’última va ser la XVIII Demostració, l’any 1975), representen l’intent més obvi del règim franquista d’utilitzar l’esport com a arma política i analgèsic de masses. Aquestes celebracions típiques de règims totalitaris i dictatorials es van començar a celebrar l’any 1958, any també de la Primera Olimpiada del Trabajo, una mena de jocs olímpics organitzats pels movimientarios i que van ser inaugurats el 25 d’abril d’aquell mateix any. Aquests jocs van ser clausurats pel general Frankuster l’1 de maig següent, dia que es recorda com la I Demostración Sindical o Fiesta de San José Artesano.
Durant els primers anys de la dictadura el Dia del Treballador va ser prohibit per les noves autoritats feixistes. Els capitosts van justificar aquesta decisió, a més de per la càrrega ideològica d’esquerres, comunista i reivindicativa de la lluita de classes (tan temuda pels franquistes), per la situació de “guerra” que encara es vivia al país. Aquesta data, un any abans dels Plans d’Estabilització i del moviment de supervivència executat des del Pardo tot abandonant la tan “preuada” autarquía, coincideix amb l’auge dels moviments sindicals i obrers, més tard representats per Comissions Obreres, de clar substrat ideològic comunista (i de moviments cristians obrers com Joventud Obrera Cristiana o HOAC). Tot i que és acceptat que aquestes comissions van néixer a Catalunya, Madrid, Astúries i Guipúscoa i Biscaia, hi ha historiadors que afirmen que un dels primers llocs on s’organitzaren comissions obreres similars fou a Laciana (Lleó), a la Minero Siderúrgica de Ponferrada (MSP), ja a l’any 1957 amb ocasió d’una vaga.
Davant la incipient lluita obrera que s’anava organitzant i prenia forma als carrers de tot l’Estat, el règim mogué fitxa i canvià de parer respecte el dia 1 de maig: de passar a ser un dia prohibit, va convertir-se en la festa de San José Artesano, amb un altre significat que exaltava l’aparent desenvolupament assolit durant els anys de ““pau””. L’Església, com no, no va perdre comba i també es va afegir a la festa, tot donant-li al dia un aire religiós amb misses i litúrgies diverses a tot arreu. Com alguns historiadors han explicat, el franquisme buscava anular les mobilitzacions del Primer de Maig i legitimar la gestió feixista. Ho podem veure a la quantitat de partits de futbol que es programaven per aquesta diada i en l’atorgament de medalles als fills dels treballadors que estudiaven a les Universitats Laborals.
La litúrgia d’aquests esdeveniments es repetia any rere any. Frankuster i senyora entraven a Mòrdor a presidir l’aquelarre juntament amb la resta de capsigranys. El jefe dels movimientarios, el 1958 el senyor Solís, el cos diplomàtic i la premsa prenien lloc al darrere. Seguidament sonava la Marcha Real i la desfilada dels esportistes, tal i com hem vist al vídeo anterior, amb les seves banderes i estandartes ocupava les bandes del Venaverlo. Fins i tot una vegada van arribar a desfilar amb torxes, acte de clara identificació nazi i d’homenatge al Caudillo por la Gracia de Dios. D’aquí en endavant, res que no se sàpiga: jugar amb les emocions, aplaudiments de tot l’estadi i final apoteòsic que acaba amb una ovació al dictador. Solè i Sabatè afirma que aquestes celebracions “es tractaven de les activitats més ràncies del règim”, i que “era una excusa per fer tota mena d’actes a càrrec de les organitzacions sindicals i culturals del franquisme”, amb una forta presència del Sindicat Vertical i de la Secció Femenina. El mateix historiador compara aquests actes amb els realitzats durant la visita del gendre de Mussolini, Galeazzo Ciano, a Barcelona el 1939.
El vídeo que hem vist amb anterioritat és bastant eloqüent i parla per si mateix. Veure des dels falangistes amb el característic bigoti Colmenero Style, passant pels àrbitres i arribant als paios amb malla blanca fent aeròbic davant el dictador, no té preu.
L’esdeveniment, com no pot faltar, era retransmès per ràdio, televisió i al celebèrrim NO-DO, cosa que garantia l’emissió a tot l’estat.
També a Catalunya
Però el dictador no en tenia prou amb muntar una orgiafeixista cada any per l’1 de maig per intentar anular les mobilitzacions obreres. En la III Demostración l’escenari va canviar, i tot i que el camp del Maligne, obra magna d’aquelles que posen burrote alegre a tot feixista recalcitrant, era l’estrada habitual, en aquesta demostració de l’any 1960 el Camp Nou va haver de patir ser l’amfitrió de tan infaust esdeveniment.
En l’edició de La Vanguardia Española de dos dies després (el comte no va publicar el seu diari els dilluns fins el 1982) una primera plana amb un collage de fotografies de castellers, un cor, una rotllana final i un estadi ple envoltant el dictador, acompanyen uns titolets que afirmen que “más de cien mil personas asistieron a la magna exhibición”. Recents estudis duts a terme per científics de l’exèrcit d’Osca han establert que si en un dia de Champions com el de la setmana passada contra el Chelsea es van congregar uns 98.000 espectadors al mateix estadi (recordem que va ser renovat i ampliat el 1982), la xifra aportada pels companys de La Vanguardia Española trontolla una mica.
A la següent plana podem gaudir d’una espectacular crònica del dia, amb un titular “El Caudillo de España fue incesantemente aclamado por más de cien mil personas congregadas en el gran estadio del Club de Fútbol Barceona”, i una columna (crònica d’ambient? Contra crònica?) amb un altre títol que resa “Cánticos del campo, del taller, de la fábrica…”. Podríem estar hores analitzant cada frase de la pàgina que podeu consultar a l’enllaç, però el temps i l’espai ens constrenyen.
Els anys anaven passant, i allò de renovarse o morir sembla que va calar en les ments pensants del règim. Amb l’arribada del capital yankee i dels famosos tecnòcrates (que no us sona això?) al govern, actes com aquests i personatges com el cuñadísimo Serrano Súñer anaren quedant a un costat de la partida, en tant en quant no interessaven. A més, la Organización Sindical, encarregada de controlar la capacitat de la resposta obrera, no va poder silenciar les veus dissidents. A partir dels anys 60’s les vagues es van fer més freqüents i van tornar a formar part del Primer de Maig. La resposta del govern va ser celebrar encara més partits de futbol, però res no tornaria a ser el mateix. Poc a poc el dia adquiriria el seu caràcter reivindicatiu, esdevenint inútils els intents del dictador de treure foc a les mobilitzacions obreres en contra seva.
La bona situació de pau i avenç que intentava construir el règim mitjançant aquestes celebracions van acabar transformant-se en repressió en brollar aquestes reivindicacions i protestes obreres. El règim havia quedat, un altre cop, retratat. Tot i que molts historiadors comparen aquestes Demostraciones amb les que duien a terme els nazis o altres països dictatorials, les espanyoles eren cutres i ràncies, tal i com diu Solè i Sabatè, una basta imitació. Ja sigui per falta de suport, pel canvi dels temps o per pura vergonya, el 1975 va ser l’últim any en gaudir d’un espectacle com aquest.
Xaviero.
