Aquest començament d'any ho fa sense esperança. Sense esperança pels qui pateixen pels grans reptes ambientals i socials globals després de veure els minsos resultats de la darrera cimera del canvi climàtic i comprovar com Europa no aborda seriosament ni la crisi de l'Estat del Benestar, ni el canvi de model econòmic, ni el repte migratori, ni el repte del terrorisme gihadista./
Sense esperança pels ciutadans espanyols que han vist com amb el seu vot s'ha pluralitzat el mapa polític, però essencialment, més dels dos terços dels representants electes ho fan en opcions que, com a molt, proposen canvis cosmètics en el règim i el sistema. La gran coalició desitjada per Rajoy i Rivera, només necessita la defenestració de facto de Pedro Sánchez, per tal que es produeixi, ni que sigui de forma passiva amb l'abstenció del PSOE i C's./
Sense esperança a curt termini pels 2 milions de rebels catalans que han gosat desafiar l'estatus plantejant una innovació disruptiva com és la creació d'un nou Estat. Ara mateix estem paralitzats per l'adolescència de la posició revolucionària de la CUP que voldria un programa i una composició de govern purs. I que contrasta amb la manca de manies que mostren en el front unitarista i conservador espanyol. Aquesta actitud de preferir la Catalunya pura a la lliure, fa el joc als sectors més conservadors de Convergència que ja voldrien posar fre al procés./
Així doncs, mentre ens gronxem per semblar que ens movem, les qüestions de fons no són abordades. L'atur, la manca de formació, la malversació de recursos públics en obres inútils, l'endeutament galopant, el buidatge de la caixa de les pensions… Malgrat el repunt del PIB degut a la capacitat exportadora catalana i a una certa activació del consum dels qui no estan aturats, l'Estat continua sense rectificar polítiques suïcides com les d'infraestructures ferroviàries. Mentre Rodalies continua petant, l'AVE va avançant kilòmetres instal·lats./
Espanya, sempre topant amb la mateixa pedra. La mateixa amb que va topar l'àvia del besavi del Rei Felip als anys 60 del segle XIX, abans de ser destronada. La construcció massiva de ferrocarrils per sobre de les necessitats i la despesa militar com a grans forats dels pressupostos públics que van acabar arrossegant el sistema bancari, salvat en darrer extrem pel mateix Estat, com ara 150 anys després./
Ho sento, doncs, però, tot i que els desitjo a títol personal i familiar que tinguin un pròsper i feliç any 2016, no puc oferir horitzons esperançadors pel que fa a les polítiques públiques. Altra cosa són els avenços que des del món de la ciència, l'empresa o la cooperació social s'assoliran. Per sort, no tot depèn de la política. I ho diu un que ha estat polític./
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2015/12/felic-2016-80688.php
