La senyora Feli P. González, la Feli, viu molt a prop de casa. És una dona molt estimada al barri. Ens veiem cada matí, a primera hora, quan ella surt a cuidar les seves plantes, que llueixen ufanoses a la petita eixida que té a l'entrada de casa seva, una caseta humil on ha viscut amb el seu marit i els seus tres fills, ara ja grans, des que havien arribat d'un poblet del sud, atenallat per la misèria i el caciquisme, fa prop de cinquanta anys. El marit de la
Feli, l'Expósito, és mort fa un parell d’anys. Sempre amb la gorra calada fins a mig front, explicava històries d'infantesa que semblaven extretes d'un conte de terror. Amb el seu aspecte rude però amb una tendresa infinita envers els qui l'escoltaven, explicava com la seva mare havia mort per complicacions durant el part per manca de mitjans, mentre el pare era al front a punt de caure pres per una llarga temporada, i com la família l'havia
cuidat i li havia procurat escola. I així, assegut en un petit banc de pedra, anava desgranant poc a poc els seus records, amb l'esperança que només fossin un llunyà malson guardat al fons de la seva memòria.
Feli i Expósito es van casar un dia que ella no recorda amb exactitud, en ple franquisme, a l'església del poble. L'endemà tots dos marxaren a treballar sota un sol de justícia. Ell, al camp. Ella, en un obrador on treballaria fins al migdia. La vida els obligava. Ara, ja casats, podien gaudir dels privilegis del matrimoni, viure sota un mateix sostre, tenir fills sense tardança i no faltar mai a les obligacions socials, la missa, la reverència, el besamà, el
silenci de plom.
Feli P. González, però, imaginava un altre món. Volia donar als seus fills una vida digna en un lloc on el treball no fos esclavitud, on la mirada del seu home en arribar cada tarda de la duríssima feina del camp no fos la d'un home vençut, sinó només la d'un home cansat, com
tants homes i dones arriben a casa un dia qualsevol.
Escoltaven la ràdio que els adoctrinava mentre menjaven junts, en silenci, i el vespre s'enduia l'aire ardent que els havia cremat la pell durant el dia. El seu primer fill ja anava a escola, la segona dormia en un bressol de fusta que havia vist créixer els seus avis. La porta per on sentien les veus del veïnat era entreoberta. Aquell vespre, quan els nens ja dormien, Feli P. González va parlar al seu home.
L'Expósito esperava aquella conversa des de feia temps. Un oncle seu havia emigrat a Catalunya pocs anys abans de la guerra, en un moment de puixança, quan a la ciutat feia falta molta mà d'obra. Vivia en un barri d'edificis alts, tots iguals, impersonals, segellats per un passat que ningú gosava descobrir. Tothom es coneixia i s'ajudava, i la vida tampoc hi era fàcil. L'oncle els ajudaria a trobar feina, i els podria acollir durant un temps a casa
seva mentre no trobessin un lloc per viure. Era un home ja gran, i els seus fills vivien i treballaven relativament a prop.
La conversa va durar el temps just per fer el pas. El dissabte següent, un cop cobrada la miserable setmanada de cada divendres, marxarien amb l'autobús de línia de les set del matí fins a l'estació de tren més propera, on parava el “convoi” que dia rere dia travessava planúries de terrossos esquarterats, extensions d'oliveres que es perdien a l'infinit i poblets blancs coberts de flors acolorides. Més endavant, camps de fruiters i tarongers envoltats d’antics regadius que transporten l’aigua entre els camps. I després les primeres aglomeracions de fabriques a prop les grans ciutats de la costa i els suburbis on creixien desordenadament les esperances d’una vida millor. Una maleta lligada amb un cordill, un farcell al cap, la criatura petita a l'esquena i el nen agafat de la mà. serien la fotografia de l'adéu als orígens.
Vint-i -tantes hores de viatge esgotador amb la mirada perduda en el paisatge canviant, desconegut, insòlit als seus ulls. Una mica de pa, d'embotit i de formatge, i una petita bóta de vi. Quatre avellanes i algun que altre fruit sec , tot embolicat amb un drap de quadrets. El tren era ple de gom a gom. No anaven sols.
L’oncle els esperava a l’andana amb un altre home al costat. Els abraçà, va fer dos petons als nens i van anar cap al vehicle. El taxista els ajudà a portar la maleta. L’Expósito i la Feli observaven el recorregut en silenci mentre l’oncle els feia cinc cèntims del recorregut. Aviat abandonaren el centre de la ciutat per enfilar una llarga avinguda amb camps i descampats a banda i banda, al final de la qual s’albirava un immens grup d’habitatges, totes arrenglerades. El pis de l’oncle, un quart sense ascensor, donava al bloc del davant, situat a uns cinquanta metres de distancia. Mirant per la finestra, sense balcó, s’arribava a veure, lluny, el mar. Allí varen viure unes quantes setmanes, fins que un conegut de l’oncle els va parlar d’una fàbrica que buscava gent en un poble situat a mitja hora llarga de tren.
Pocs dies després s’hi traslladaven amb les poques pertinences que havien pogut portar fins aquí. La caseta que van llogar, en un petit veïnat a l’entrada del poble, era vella i feia anys que no hi vivia ningú. La teulada, les finestres, les parets, varen acollir una nova vida amb l’ajuda d’alguns veïns, i la ignorància d’alguns altres.
Feli P. González sabia teixir. Va trobar feina en una petita empresa tèxtil del poble on bitlles i llançadores funcionaven sense parar i feien un soroll eixordador. Hi havia feina. De tornada a casa, a mitja tarda, continuava teixint, poc a poc, ara parlant amb una veïna, ara amb l’altra, a la botiga de queviures, al pa, o a cal metge quan els nens emmalaltien. Res no era fàcil.
Quan va morir el dictador, Feli i Expósito van respirar. Els ideals de justícia que havien heretat i resguardat durant el llarg silenci s’obrien camí amb grans dificultats, i ells estigueren disposats a donar suport als partits i organitzacions que, venint de la llarga clandestinitat, lluitaven oferir-los un món més just. Com tothom, amb temor i esperança, varen aprendre a viure en una democràcia incipient i maldestre que maldava per obrir-se camí entre el munt d’ossos, runes i ferralla que la dictadura havia deixat escampats arreu amb les ferides obertes de bat a bat. I van anar a votar, il·lusionats, un projecte il·lusionant que va catapultar al govern de l'estat un equip que duia el canvi per lema i la rosa al puny com a bandera.
Han passat trenta-dos anys. Durant tot aquest temps la Feli i l'Expósito han estat un parell de vegades al poble on van néixer, i on la Feli ja no pensa tornar. La seva vida ha transcorregut al poble que s'estima i que l'aprecia. L'Esteban i la Nieves fan la seva vida. La Montserrat, la petita, visita sovint la seva mare amb els nanos.
Avui, com cada matí, he saludat la Feli. Està indignada, ofesa i avergonyida. Compta els dies que falten pel 27S per poder respondre l'ofensiva carta d'aquell expresident de l'estat en qui tan havia confiat, amb la seva única i indestructible arma: el seu vot.
Martí Sunyol i Busquets @msunyol
