Falsedat dels arguments a favor de la Reforma de la Llei de Funció Pública

            Aquest escrit no vol ser una contestació al que va escriure el conseller d’Administracions Públiques, Simon Gornés, al Diari de Balears, el 18 de juliol proppassat, titulat El ciutadà és qui decideix la llengua de comunicació amb l’Administració. Per curiositat, quasi com si fos un joc, he volgut analitzar amb un poc de deteniment uns quants dels arguments que utilitza al seu article. I aquest ha estat el resultat:
 
            Argument usat: “…la necessitat de disposar dels professionals més ben preparats i més qualificats. Suprimint de l’articulat de la llei el requisit d’acreditació d’un nivell de català, l’accés a la funció pública s’obre així a tots els professionals que vulguin participar en les proves d’accés; és a dir, donem l’oportunitat a molts de professionals, com ara metges, infermeres, enginyers, psicòlegs, treballadors socials, advocats, economistes, arquitectes, veterinaris, etc., que fins ara no podien optar a accedir-hi.”
 
            Falsedat de l’argument: Durant els quasi trenta anys de Llei de Normalització Lingüística, no hi ha hagut necessitat de professionals de totes les professions que anomena i els hem tingut molt ben preparats i qualificats. Tots aquests professionals, tant si eren espanyols com si eren alemanys, anglesos o danesos podien accedir a la Funció Pública si coneixien la llengua catalana. Si es volen fer vestits a mida, per què no eliminen el requisit de conèixer la llengua castellana, ja que hi ha molts bons professionals que voldrien fer feina a les Illes i no saben espanyol? Tota la paragrafada emprada a l’argument és perquè pugui accedir a algun càrrec, qualque persona que odia tant el català que no el vol aprendre. I s’ha fet cas aquest tipus de persones, en detriment de les nascudes aquí, que dominen la seva llengua, i que són bons professionals i que per a fer feina se n’hauran d’anar a l’estranger.
 
            Argument usat: “La part de la modificació de la qual mai no es parla, entenc que a causa d’interessos partidistes i/o ideològics, és la que deixa rotundament clar que la selecció es completarà amb la baremació de mèrits, entre els quals hi ha el coneixement de català.”
 
            Falsedat de l’argument: Només faltaria que la llengua pròpia no fos usada ni com a mèrit. Una llengua apresa durant tota la vida s’ha d’equiparar a un màster fet durant uns mesos, és clar. Si no se’n parla, és perquè no interessa que la llengua deixi de ser requisit i es converteixi només en mèrit. Per què no deixen el castellà en mèrit per a l’accés a la Funció Pública? No són els del PP els defensors de la “igualtat”? On és aquesta igualtat si feu parts i quarts entre dues llengües oficials, quan l’Estatut d’Autonomia (la nostra Constitució) parla de la necessitat de normalitzar la llengua catalana i donar-li un tracte igual o superior al de la llengua castellana per minorar el mal que se li ha fet durant els tres-cents anys de persecució i repressió?
            Afirmació usada: El conseller fa una llarga cita de l’article 43 de la Llei que modifica la Llei de funció pública, que no copiaré. Però al final resumeix el sentit d’aquest article i diu “Queda clar, idò, que són els usuaris els qui decideixen la llengua de comunicació amb l’Administració.”
 
            Falsedat de l’afirmació: Quan el català era requisit per a l’accés a la Funció Pública, el ciutadà no podia decidir la llengua de l’Administració. Em pos com a exemple i puc afirmar que he trobat moltes persones que no m’han atès en la llengua que jo he escollit i no he armat cap conflicte pel fet que em passàs això. També he tingut moltes dificultats per trobar impresos en català com el de la Declaració de Renda, i més poder-lo trobar en català per Internet. És a dir, essent un requisit no s’ha complit el que especifica a l’article 43 la llei reformada. Menys ho farà ara. Es pot demanar a les 20 persones que han fet una denúncia a l’Oficina de Drets Lingüístics per maltracte per part de l’Administració per haver escollit la llengua catalana com a usual. Però el conseller hauria de saber que una població que ha estat perseguida, befada i humiliada pel fet d’haver parlat en català, gran part d’aquesta població, una vegada convertida la seva llengua en oficial, necessitava estímuls per parlar-la a l’Administració. El camí que s’ha seguit ara és el de condemnar-la a parlar en castellà, per por a utilitzar una llengua menysvalorada com és el català.
 
            Afirmacions usades: “Crec que l’anunci de l’arribada del cataclisme lingüístic ha estat una estratègia pròpia del victimisme que envolta els partits de les Illes que sembla que encara no han pogut assumir la derrota electoral i que els du a oposar-se per sistema a tot allò que faci el Govern, en comptes de fer una oposició constructiva i que sumi esforços en pro del desenvolupament i avanç d’aquesta comunitat.
            Aquesta modificació és un exercici de normalitat democràtica, i estic completament segur que la seva aplicació així ho demostrarà. La convivència de les dues llengües oficials de les nostres illes queda garantida a l’Administració amb la mateixa normalitat de què fan gala els ciutadans d’aquesta terra.”
 
            Falsedat de les afirmacions:  El primer paràgraf em sembla exemplar per aplicar-lo al PP en el temps que governava a l’Estat espanyol Zapatero. Se’ls hagués pogut aplicar el que diu aquest paràgraf si en lloc de “cataclisme lingüístic”, s’hagués escrit cataclisme econòmic”. I el cataclisme econòmic ha arribat, fins i tot, governant el PP. El cataclisme lingüístic pot arribar també.
            Aquesta modificació és un exercici de anormalitat democràtica, perquè ha tingut tots els partits de l’oposició en contra, la universitat, la majoria d’institucions culturals, una manifestació de 50.000 persones, enllaçats per la llengua, enllaçats per la paraula, enllaçats per la música, enllaçats per la poesia, vagues de fam, gent al carrer, 12.000 al·legacions, etc.. De democràcia, ben poca cosa. Es diu que per complir una part del programa electoral, un partit que no compleix el 90% d’aquest programa. La convivència havia estat exemplar, i majoritàriament havia governat el PP, durant quasi tres dècades, perquè totes les decisions sobre la llengua s’havien pres precisament amb normalitat democràtica. Des que aquest Govern va començar a parlar d’imposar aquest canvi, la convivència ja no ha estat la mateixa. El president no pot ni visitar els pobles sense rebre una bona xiulada democràtica i pacífica, que es reprimeix amb antidisturbis antidemocràtics. I els ciutadans d’aquesta terra només volen que existeixi la igualtat, que el PP diu que predica, entre les dues llengües.