- Publicitat -
Els darrers mesos escrivim un article un dia i sabem que al dia següent ja no tindrà validesa. No és, com alguns pretenen, que el temps s’acceleri. És que ens maregen i acabem per fer el joc. Massa fosc, ja ho entenc.
Fa una setmana el Sr. Rato era substituït al capdavant de Bankia, i proclamava que l’entitat no seria intervinguda. Abans d’ahir, el nou consell d’administració de l’empresa sol·licitava la nacionalització, i avui està nacionalitzada però no intervinguda, de manera que el temps dóna la raó a en Rato. Demà no sabem si continuarà nacionalitzada, serà intervinguda o el consell d’administració farà un viatge de relax a les Illes Caiman (que per cert no sé on són,però molts d’ells segur que sí). A veure. Què ens hem tornat tots ximples?
Seriosament, a nosaltres ens importa un pebrot els mecanismes amb els que es vulgui emmascarar la fallida d’aquest invent polític? Ja es poden dir d’una o altra manera, el que resulta inversemblant és la capacitat d’hipnotitzadors de serps d’aquests individus, des del govern del PP, al PSOE i la premsa de la caverna.
Bankia va néixer com una aposta de la dreta espanyola, com moltes d’altres, amb la voluntat de gestionar el poder financer i industrial de Caja Madrid. Cal destacar que a Caja Madrid, com a les caixes catalanes, els directius, del president en avall, es designaven políticament, i com sovint passava amb les caixes catalanes, va haver una lluita per posar al capdavant el candidat que trobaven més adient entre Esperança Aguirre i Ruiz Gallardon.
Posteriorment, es va crear una corporació financera nascuda de la fusió de diverses entitats, que tenia la Caixa de Madrid com a eix, vaja, el nucli dur,i que acabaria adoptant el nom de Bankia, si més no portes enfora. Com que la improvisació forma part de l’ADN de dirigents que porten segles dominant el cotarro ( gran contra sentit, la veritat), a qui van cridar per dirigir-la? Doncs al mateix senyor que com a director de l’FMI no sols no va veure la crisi que se li venia al damunt al sistema financer internacional, sinó que animava a continuar amb les mateixes polítiques suïcides. Així doncs arriba a la direcció, treu l’entitat a Borsa, ens ofereix a tots ser bankers, i ara la culpa de que s’enfonsi és del Tripartit. Té collons la cosa!
Mentrestant, els seus, els mateixos que no tenien problemes en dir que calia reduir 10.000 milions d’euros els pressupostos en sanitat i educació, que consideren que introduir l’eficiència a l’ensenyament públic és tenir 36 nens per aula, i que si un immigrant sense papers ha d’anar al metge, millor que es mori per que no se l’ha d’atendre, aquests, no altres, treuen de la txistera 10.000 milions per al banc dels amics, i sense posar al capdavant un funcionari de l’Estat, això seria la intervenció, sinó deixant el que va substituir en Rato, el senyor Goirigolzarri, acabat d’arribar de Neguri, amb un sou de 300 mil euros que s’afegeixen a la pensió vitalícia de 2 o 3 milions d’euros, no ve d’un, que li paga el BBVA.
En resum, res de nou sota el sol. La gran burgesia espanyola, amb la que històricament ha col·laborat la nostra, s’ha encarregat que el mateix Estat, és a dir el sector públic que tant blasmen, recordi quina és la seva funció principal, cobrir les seves pèrdues i apartar-se si hi ha possibilitat de guanys.
Per això, i torno al començament, que no ens enredin. Tot aquests anars i venirs, emplenar portades de diaris i generar debats, no deixa de ser una cortina de fum. Hem de treure les nostres pròpies conclusions de tot plegat. Convènce’ns a nosaltres mateixos que el capital no té pàtria, que els poderosos sempre s’articularan per mantenir els privilegis, que l’Estat espanyol està construït per unes elits castellano-andaluses, no pel poble castellà i andalús, i el consideren de la seva propietat,i per tant el posen al seu servei. I personalment, tant m’és. Ja fa molt que no sento aquest estat com el meu, per tant, que se’l quedin. Ja miraré jo de fer el meu, espero que amb més seny, més lliure, pròsper, just, digne i gloriós.
Post Escriptum. Els pobles que formen l’Estat espanyol sempre tindran la meva solidaritat, però són ells, no jo, qui ha de trencar aquestes regles del joc.
Publicitat
