La decisió del govern de Grècia de convocar un referèndum sobre les mesures d’ajustament ha perforat el terra de credibilitat europea al qual semblava que havíem arribat. Hi ha debats intensos a la xarxa sobre l’encert i/o la legitimitat de la mesura. Termes com democràcia, sobirania, solidaritat, unió són llançats d’una banda a l’altra, tant per l’extrema esquerra que coincideix amb l’extrema dreta en el seu antieuropeisme com pels qui es diuen europeistes només en la mesura que Europa signifiqui un projecte d’hegemonia econòmica d’uns quants o demogràfica del directori francoalemany. Però veig pocs debats sobre les causes estructurals que expliquen el cas grec, el cas italià, espanyol i portuguès. I caldria posar-s’hi d’una vegada. Els errors gravíssims del model de suport al desenvolupament comesos amb els PIGS no només han de servir perquè el directori europeu afini bé les exigències de canvi i no es limiti a demanar retallades, sinó per prevenir el que ja està succeint amb tots els nouvinguts a la UE: països de l’Est i illes sobiranes de la Mediterrània. Explícitament no he citat Irlanda perquè malgrat la seva similitud com a país receptor de fons europeus té una dinàmica socioeconòmica basada en l’emprenedoria i la sobrietat pública, si més no molt millor que la dels altres PIGS.
Així doncs, on està la mare dels ous? L’obsessió igualitarista i la concepció estatista de les dues grans forces que han manegat les decisions europees: la dreta abans democristiana, ara popular, i la socialdemocràcia han propiciat un model de suport al desenvolupament contrari al mínim sentit comú. Europa ha repartit peixos i no ha donat canyes de pescar. I ha permès que, amb la subvenció per a peixos, aquells països que tenien només capacitat per repartir sardines hagin repartit llobarros. I més encara, deixant com a darrer escalafó real de la subsidiarietat el dels Estats-nació, ha condemnat per duplicat les regions emprenedores d’Estats fallits a ser deficitàries fiscalment amb Europa i l’Estat, mentre les regions retardades rebien doble ració de llobarro a costa d’Europa i de les regions riques. Això ha comportat que a l’arc mediterrani ibèric se’ns hagi trencat la canya de pescar que ens havíem fabricat amb les nostres esforços, així com a les regions de la plana padana del nord d’Itàlia. Mentrestant, si, amb les estadístiques a la mà, l’Estat italià i espanyol s’excedien en despesa, acostumats com estan a viure del flux europeu i del dèficit fiscal dels territoris emprenedors, els territoris subsidiats d’ambdós estats reben una sobredosi de fons públics que permet als seus governants i governats gaudir d’un estat del benestar socialista, amb un esforç fiscal liberal. Mentrestant Catalunya o el Vèneto tenen un estat del benestar prim, propi de països liberals, però pagant impostos sense retorn clarament confiscatoris. Grècia i Portugal, sense les tensions territorials agudes d’Espanya i Itàlia, han construït administracions públiques sobredimensionades que proporcionen a la classe política una base clientelar imbatible. Fer un referèndum a Grècia o als territoris meridionals ibèrics o itàlics és de resultat garantit. Poblacions malacostumades a viure per sobre de la seva generació de riquesa diran que no a canviar. Però mirem l’altra cara de la moneda. Quins són els estats més beneficiats, a través de les seves empreses de construcció, transports o agrícoles, del model de dependència i subsidi generat a través dels fons europeus? En mans de qui està el deute espanyol i grec? Qui venia el llobarro subvencionat? Els estats rics i que manen a Europa. Així doncs, Merkel està empipada, Papandreu també. Però ambdós hi tenen altes quotes de responsabilitat. En canvi, els europeistes catalans, que no tenim un Estat que ens representi, sí que tenim raó d’estar emprenyats perquè rebem sempre, situats entre la prepotència dels europeus forts i la incompetència dels nostres governs dels Estats Fallits del Mare Nostrum (?).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/471596.html
