Tots hem sentit parlar de la nova “mesura lingüística” que exigirà als immigrantsdemostrar coneixements de català per poder fer certs tràmits. Aquí no negarem pas la importància de conèixer la llengua i la cultura del país, per tant aquesta idea sembla positiva. La qüestió és la forma en què s’aplicarà i la igualtat dels nouvinguts davant d’aquesta.
Si em permeteu, anem a l’aeroport del Prat. És l’entrada principal dels immigrants. Acostem-nos per observar-la més de prop. Arriben avions, la gent baixa, entren a l’edifici… Allà, hi ha dos passadissos. Un diu “No-comunitaris”. Qui hi passa? Entre d’altres, un cambrer marroquí, una estudiant russa, un jove director de teatre de Mèxic, un paleta senegalès, una família xinesa, una actriu colombiana, un arquitecte argentí, un botiguer pakistaní (podeu continuar la llista, afegint i canviant noms, nacionalitats i professions). Aquestes persones tenen cadascú una història diferent, un perfil professional particular, un motiu diferent que els ha portat cap aquest país i un grau ben divers de coneixement de les realitats del país. Alguns ja saben dir “Bon dia”, “Adéu” i “Moltes gràcies”. Alguns fins i tot han anat al curs que es feia al Casal Català. Alguns han sentit que es parla una altra llengua en aquella part de l’Estat Espanyol. I d’altres només se n’han adonat quan han vist algun rètol escrit diferent d’allò que esperaven. Tots hauran de fer un esforç per aprendre català. Sembla just: un esforç a canvi d’una oportunitat – no és molt demanar.
Ara, mentre que ens entreteníem mirant tota aquella gent que passava per la porta a poc a poc, esperant el segell al passaport, per l’altra porta que posa “Unió Europea” també han passat un professor alemany, una florista anglesa, un escriptor francès, un cuiner hongarès, una doctora holandesa, una estudiant italiana, un enginyer madrileny, una ballarina polonesa, una família belga i molta més gent (perquè passen més ràpidament: no necessiten cap segell al passaport). Ells també tenen històries diferents, nivells d’estudis ben variats, els seus propis motius per venir a Catalunya i, ben curiós, igual que en el grup anterior, hi ha gent que sap parlar català, n’hi ha que en sap una miqueta o n’ha sentit parlar i n’hi ha que no en sap gens. N’hi ha que volen aprendre la llengua del país i n’hi ha que ni els passa pel cap, això. Per la diversitat el grup s’assembla a l’anterior. Però hi ha un detall: no estan obligats a passar dies a l’Estrangeria fent tràmits i, consegüentment, ningú no els exigirà (legalment) demostrar coneixements de català. Així, el professor alemany estarà ben content fent classes de la seva llengua i comprant pa en espanyol, la família belga portarà els nens al col·legi privat francès, l’estudiant italiana demanarà al professor si puede hablar castellano, por favor… Ara, la florista s’adonarà que les violetes tenen molt més èxit entre les senyores del barri quan s’hi adreça en català, i s’apuntarà al curs del Consorci. Però serà una entre molts que han entrat per la porta.
Deveu haver endevinat la pregunta: tanta diferència marca un segell al passaport i una de les dues portes a l’aeroport com per poder exigir un esforç important a uns i no exigir res als altres? O és que hi ha dues “races”: els que han nascut amb estrella (de l’escut de la Unió Europea) i els que no han tingut la sort? Resulta que el requisit lingüístic, l’hauran de complir els que han de complir mil requisits més per confirmar el seu estatus legal al país. Els que no tenen aquests maldecaps poden seguir parlant espanyol, i tan tranquils. Ja no mencionem els immigrants del mateix Estat, als quals no se’ls pot exigir res, ni tan sols es consideraran immigrants.
Plantejant aquestes preguntes només volíem apuntar que, tot i les bones intencions de la mesura, s’ha de mirar que no portin a l’infern, és a dir, potser s’ha de filar més prim per aconseguir allò que es vol, l’acceptació de les realitats culturals i lingüístiques del país, d’una manera justa i igualitària.
Lídia Bogatyreva
