Èxit aclaparador del Concert per la Idiotesa

M’he de treure el barret. El concert per la idiotesa no va decebre, va estar al nivell idiota de les expectatives. No me’n vaig perdre mig minut, i cada cop que TV3 desconnectava per a la publicitat em mossegava les ungles, impacient. Per començar, va ser un èxit d’assistència: 90.000 babaus van picar amb la broma, de manera que l’èxit del fracàs independentista només hauria estat superior d’haver estat 100.000, que a més suposaria un número rodó, ben maco. I va ser un èxit que l’orquestra no desafinés, i un èxit per a l’ego de més d’un i de quatre paquets que es fan dir artistes i que van atemptar sense pietat contra la sensibilitat del personal. I per si fos poc, va ser un èxit el castell del tres de nou dels de Vilafranca, que va fer molt de goig i no va fer llenya. Un gran èxit, el concert, ja ho crec.
 
Per començar, l’espectacle va ser generós no només en temps sinó també en format, tan generós que hi va haver un doble concert: un dalt de l’escenari i un altre a la graderia. Original, la cosa. Mentre el públic embolcallat d'estelades va cridar unànimement “independència” al llarg de les sis hores que va durar la conya, a l’autista escenari la paraula tot just va ser pronunciada sis cops, i encara sort que va ser en Joel Joan qui la va repetir a crits quatre cops seguits, llest com és, intuint per on anirien els trets. Ben mirat, però, no és estrany que no es pronunciés gaire la paraula independència, tenint en compte que el lema del concert era “per la llibertat”. Qui hi va anar enganyat és perquè va voler enganyar-se. Com sempre passa amb els catalans.
 
Això sí, coherents amb el lema, val a dir que, de llibertat, al concert n’hi va haver molta, no hi ha dubte. N’hi va haver prou perquè un palestí, convidat per gentilesa impagable dels amables i guais organitzadors llibertaris, aprofités l’ocasió per reivindicar la llibertat del… seu poble, Palestina; i hi va haver prou llibertat perquè un espanyol com Ramoncín aprofités l’avinentesa per reivindicar lliurement la república… espanyola —amb Catalunya inclosa, s'entén. Tot un detall. I això no seria gens extraordinari si no fos perquè la reivindicació de l’inefable “rei del pollastre fregit” va merèixer, exceptuant algun xiulet, l’aplaudiment majoritari del públic dit independentista. Sensacional, oi? Ei, però això no és tot. També hi va haver llibertat total perquè actuessin tot de cantants no independentistes declarats, entre d'altres la Maria del Mar Bonet o la Marina Rossell, la primera partidària d’un “agermanament dels pobles mediterranis”, i la segona “dels pobles ibèrics”, i alguns d'ells etzibessin el seu discurset particular per fer-nos saber que cantaven per la llibertat universal, la germanor entre els pobles del món mundial, la solidaritat, contra les retallades i no sé quantes fantasies delirants més fora de lloc i tretes de la factoria Disney. I també hi va haver llibertat perquè un parell de xicots cantessin una versió, per cert que notable, d’Al vent, de Raimon, el qual no va actuar al concert, potser considerant que no ha estat mai independentista —contràriament al que els catalanets s’han volgut empassar sempre en un dels seus habituals exercicis delirants d’autoengany—, cosa que Raimon ha declarat recentment. La seva absència, però, va resultar un error: no sent independentista i en canvi amant de la llibertat (?!), òbviament aquell era el seu concert.
 
També va ser un èxit l’homenatge repetit en versió resumida per a la glòria de Lluís Llach, allò que en realitat va ser el concert, cosa que vaig agrair perquè en el seu homenatge de comiat del 2007 se’m va espatllar el vídeo i ara he pogut gravar la magnífica versió d’Alè que ens va regalar la Bonet, o la contundent i fosca versió de I si canto trist, que per un cop a la vida l’excel·lent mediocritat de Gerard Quintana no va fotre a parir del tot.
 
Em va entusiasmar la llibertat d’opinió que es va donar a diversos personatges estrangers que van fer-nos saber com de fantàstics som i com ens estimen, cosa important per a la bava dels catalans, que curiosament només els cau quan algú de fora els elogia en anglès o en mandarí oriental, perquè es veu que si els catalans intenten elogiar-se entre ells no poden ni quan és de justícia i se’ls asseca la boca, a excepció naturalment de quan senten pronunciar el català a algú amb accent estranger. Aleshores sí, la segregació de saliva és ingent. En fi, coses dels singulars espècimens d’aquesta terra.
 
Seria injust no esmentar l’esperit lúdic del mosaic a la graderia que, alhora, va fer que els catalans demostressin una admirable humilitat en demanar ajut al món en anglès amb allò del “freedom Catalonia”. No es pot negar la coherència de l’ocurrència respecte el caràcter català, no endebades les criatures de quatre anys s’entretenen jugant i demanen a crits que la mama els resolgui els problemes que són incapaços de resoldre ells mateixos, i els agrada que algú altre els digui com de bé dibuixen els seus gargots o com de macos els queden els gomets o els mosaics de coloraines al Camp Nou.
 
No és estrany l’èxit aclaparador del concert per la idiotesa atès que, abans i tot que es produís, es veu que el triomf ja estava assegurat. L’èpica forçada i prèvia al concert a còpia de xerrameca pastanaga als mitjans efectuada sobre un poble pastanaga, i la consegüent mitificació de la comèdia abans que es produís, feia que la cosa no pogués fallar. I ara els catalanets diuen cofois que el concert és mític, perquè curiosament ja era mític abans i tot que se celebrés. Sensacional, oi? Els catalans són l’únic poble del món que consolida mites abans de generar-los, vet-ho aquí.
 
Però, amb tot això… i la independència? Daixonses… “au, va, Ricard, tu sempre tocant la pera, com ets! El concert va ser emocionant i la gent i el recordarà tota la vida”. Sí, és clar, jo també el recordaré tota la vida. Una demostració col·lectiva d’una idiotesa papanates de tal magnitud emociona i no s’oblida en la vida, certament.
 
Ricard Biel