La evolució de CIU visualitza decididament la deriva de l'eix de la societat catalana, que ha passat de ser burgesa i catalanista a popular i sobiranista.
El setembre-2010 el seu president Artur Mas va tenir la sensibilitat, necessitat, astúcia, ves a saber què, de declarar-se obertament partidari de la sobirania de Catalunya i posar-se al capdavant del que una bona majoria de ciutadans estava reclamant pacíficament al carrer. Això ho va fer avantçant-se a ell mateix i a la ideologia del seu propi partit, i amb no poques trifulques amb el partit soci de coalició.
Sembla ser que, amb el temps, el que semblava una bogeria del seu president ara ja es pot considerar que és el posicionament general de la majoritària dreta catalana, expressada per CDC i, atenent les posteriors i successives votacions, de bona part del seu electorat.
Darrerament, a conseqüència de l'abdicació del rei Juan Carlos I en favor de Felip de Borbó, es diu que CIU a rebut moltes pressions perquè la federació avalés el relleu de la monarquia espanyola i, per damunt d'alguns dirigents del seu partit que ho veien amb bons ulls, Duran i Lleida s'ha avingut a la posició del president i el secundarà en l'abstenció en la votació.
Sense entrar en les formes d'aquest relleu, ni en la rapidesa en que, per això si, s'ha mogut el govern per redactar i presentar una llei orgànica de successió per legitimar-lo,
que serà aprovada, encara que només fos amb els vots de la majoria absoluta, que serien en si uns altres debats, algú dirà que s'hi ha de votar en contra. D'altres, més radicals, diran que, ja que no és cosa dels catalans no cal ni anar-hi.
Pels que pensen que no n'hi ha prou caldria fer memòria i, englobant-ho tot, observar on érem i on som segons el baròmetre que pot representar la dreta majoritària catalana. Observar quines converses hi ha i amb qui ja s'hi pot parlar. Observar quines paraules “tabú” fins fa ben poc ja són en boca amb tota naturalitat.
